divendres, 26 d’agost de 2011

Desquiciats

Immersos en les vacances estiuenques, la pilota ja començava a rodar oficialment. La Supercopa d'Espanya enfrontava als dos eterns rivals del país. El Madrid, amb amb idees noves, piles renovades i amb l'esperança d'un gran any per a Mourinho estava convençut que l'inici de temporada seria letal. Es veien capaços de tumbar a un Barça poc preparat que, segons el president Rosell, "acabaven d'arribar  de la platja". L'anada al Bernabéu va demostrar l'evidència, el Reial Madrid estava més preparat físicament per afrontar una competició oficial. Un Barça descol·locat amb una defensa de circumstàncies (Mascherano i Abidal) i amb jugadors acabats d'arribar de vacances (Messi, Alves i Alexis). L'eficàcia de Villa i Messi van ser la clau per sortir afavorits del duel, però el domini el va tenir el Madrid i les ocasions més clares de gol les van tenir els blancs. Els madridistes se'n anaven tristos pel mal resultat però contents per la bona imatge donada. 

Al cap de 3 dies, en hores intempestives per celebra-se un partit de futbol, els mateixos protagonistes es tornaven a citar amb el Camp Nou com a escenari. En ple mes d'agost, la culerada inhabitual esperava aclamar a l'etern fitxatge, Cesc Fàbregas i Soler. El partit en sí, va començar molt boig sense dominador clar i amb oportunitats dispars pels dos equips. Genialitats d'Iniesta i Messi encaraven la victòria, però una mala segona part, en una jugada de pati de col·legi, el Madrid aconseguia el premi de la insistència, la pròrroga a l'horitzó. Però la sort dels campions no va faltar a la cita i enmig de la bogeria per l'estrena de Cesc, Messi rematava una gran centrada d'Adriano per  deixar el títol a casa. 

Malauradament, el partit no va acabar en pau, una brutal i irresponsable entrada de l'incívic Marcelo a Cesc va crear un aldarull que serà recordat per molt de temps. Pica-baralla entre els dos equips, Villa i Ozil expulsats i Tito Vilanova agredit per Jose Mourinho, que davant la impotència de perdre un nou títol davant l'etern rival, va desfogar-se refregant el dit per l'ull del segon entrenador del Barça. Tothom es va quedar glaçat, enfadat i esperançat de que l'acció no quedés impune. Per mala sort es va parlar més de l'agressió que de futbol però és que l'entrenador portuguès s'havia passat de la ratlla.

Pocs adjectius i poques expressions es poden afegir a les que s'han utilitzat aquesta setmana per anomenar al miserable sense escrúpols que protagonitzava l'acció. Simplement, aquell acte reflectia el què sent el madridisme respecte el Barça de Guardiola que monopolitza el món del futbol en l'actualitat. Ja els fa prou ràbia veure que no aixequen un títol des de fa anys (eximint la Copa del curs passat), que a sobre el triunfador hagi de ser l'etern rival. Ni Mourinho, que és l'anti-Barça ideal, és incapaç de tumbar a un Barça que guanya amb la mateixa filosofia des de fa 3 anys.  Ni els milions de Florentino Pérez semblen suficients per competir contra aquest Barça. Però sembla que Florentino ha fet l'aposta final i definitiva per intentar acabar amb l'equip blaugrana, concedir-li el poder absolut a Jose Mourinho. Aquest projecte tindrà resultats radicalment oposats. O Mourinho troba la fórmula per pujar a la cima l'equip blanc, o el cop encara pot ser pitjor pel madridisme. Florentino s'ho juga tot a una carta (com Laporta va fer amb Guardiola i li va sortir bé), aposta absolutament per l'entrenador portuguès. Li ha donat tant suport incondicional que haurà d'assumir les conseqüències junt amb Mourinho. En aquests moments, gran part de l'afició blanca dóna suport incondicional al seu entrenador, exceptuant un nombre reduït de madridistes sensats que declaren la seva insatisfacció i que veuen que aquest projecte no pot tenir un final feliç. Però la majoria del madridisme està tan desesperada per la consecució d'un títol que accepta a qualsevol preu l'objetiu. Els és igual si s'ha de fer ús de la violència física o verbal, la dugui a terme l'entrenador o els jugadors domesticats (Pepe i Marcelo especialment), també els és igual si s'embruta el nom del club, si incompleixen la lletra del seu himne. El preu de la victòria és massa car com per assumir unes conseqüències tan lamentables. Han servit la institució a les mans d'un bon entrenador però d'una mala persona. Ja s'ho trobaran.

PD: Després d'escriure aquestes línies penso que el Barça ha d'anar a la seva, que el vestidor es tapi les orelles i contesti de la manera que sap, jugant a futbol i no emetent comunicats escrits. No han de fer cas dels problemes que passen a la capital d'Espanya, és el seu problema. Ara, com les calúmnies i accions violentes contra el Barça es repeteixin amb insistència, s'haurà de posar fre. Només faltaria que els seus problemes taquessin el nom del Barça, així que no ens prenguin el pèl, com algú conegut que deia "que no nos embauquen". Doncs això, passivitat però mà dura quan sigui necessari. Orgullós de ser d'aquest club que en aquest moment viu èpoques de glòria, visca el Barça!

Cap comentari: