El Barça de Tito funciona

Estem a finals d'any i toca fer balanç de quina és la situació actual a Can Barça. L'adéu dramàtic i sense títols de Guardiola va deixar en mans de Tito Vilanova la responsabilitat d'aixecar l'ànim dels culers, que es quedaven una mica tristos i descol·locats. Marxava el gurú, quedava la seva mà dreta. La veritat és hi havia dubtes sobre el de Bellcaire d'Empordà, aquell noi seriós i poc expressiu que lideraria el primer equip. A l'igual que a l'inici de Guardiola, Tito no començava amb tota la confiança del barcelonisme, que no el veia amb prou caràcter per ser l'entrenador. Però un inici i primera part de la temporada excel·lent ha consolidat a Vilanova com l'entrenador que necessitava el Barça després de la marxa del Pep, seguia la mateixa plantilla, les mateixes idees, la mateixa filosofia. L'equip es va creure a Tito com a entrenador i va seguir treballant igual que en temporades anteriors. Gairebé no s'ha notat el canvi a la banqueta. A falta de resultats, fins i tot crec que en Tito ha aportat idees més lògiques que el seu antecessor (fer descansar Messi, entre d'altres). 

L'era Tito ha començat amb bon peu. Un inici lliguer espectacular ha assegurat matemàticament ser campions d'hivern (campions de la primera volta) i gairebé donar vist per sentència aquesta competició. El Barça no ha fallat ni els partits clau (València, Atlètic de Madrid, Reial Madrid) ni els partits incòmodes contra rival teoricament fàcils (Getafe, Osasuna,etc), ha anat sumant de tres en tres, amb lluita conjunta fins l'últim minut. Això li ha valgut el liderat còmode respecte la revelació, l'Atletic de Madrid de Falcao i Simeone, que dubto que aguanti aquest nivell fins el final. Però el més important és la distància marcada respecte l'etern rival, el Reial Madrid, que en situació convulsa dins del vestidor, ha deixat escapar un grapat de punts en camps fàcils. En una lliga tan competitiva com aquesta no es poden perdre punts contra rivals com l'Espanyol, Getafe o Betis. Els blaugranes ho han aprofitat i han assolit un marge que els permet encarar la segona volta amb tranquil·litat, sabent que poden errar i seguiran tenint avantatge. Veient les sensacions d'aquesta primera part de temporada, es veu molt complicat que el Barça deixi escapar aquesta lliga que té en les seves mans.

És obvi que aquest bon inici de temporada és gràcies a persones amb noms i cognoms que han guiat al Barça a aconseguir més d'una vintena de victòries. Una d'elles és Lionel Messi que es va superant a ell mateix progressivament, sense mostrar-nos el seu límit. Entra al terreny de joc i només té com a objectiu  batre al porter per marcar. S'ho proposa i ho aconsegueix sempre. Li és igual el rival, ell sempre s'hi deixa la pell per introduir la pilota a la porteria contrària. No pensa amb rècords com els de Müller, sinó que pensa amb afiançar a victòria pel seu equip. Per damunt de les dades personals, l'argentí pensa amb l'equip. Un cop demostrat des de fa temps que és el millor jugador del món i potser de la història només queda esperar que pugui mantenir aquest rendiment físic i aquest olfacte golejador durant uns quants anys, o potser pot arribar a ser més bo encara? Sigui fortuna o no, fa coses inversemblants i ell sol desencalla partits. Sense fer un gran matx, marca els seus gols. Doncs tan sols queda gaudir-lo durant anys i anys (almenys fins el 2018) i reflexionar sobre les genialitats que fa. Es tardarà molts anys a tornar veure un jugador com aquest. Cada període de temps té un mestre de la pilota, però Kubala, Maradona i Ronaldinho quedarien enbadalits veient jugar a Messi.

Valdés no ha estat gaire afortunat i ha encaixat bastants gols. No s'ha de dubtar del seu nivell que ens ha salvat un munt de vegades. Malauradament es recorda més als golejadors que als porters. Al lateral dret hi hagut canvis constants. En un inici decebedor i ple de lesions de Dani Alves, el jove Montoya i sobretot Adriano li han pres el lloc al teòric titular. Alves s'hi haurà d'esforçar per aconseguir de nou la titularitat, ja que Adriano ho està fent molt bé, defensant, centrant i marcant. Els centrals també han anat variant al llarg de les setmanes. Les lesions de Puyol i Piqué van otorgar tota la responsabilitat a Mascherano. L'argentí no estava gaire convençut en aquesta posició i va fallar bastant. No es trobava còmode al costat de jugadors més inexperts com Song o Bartra. A conseqüència d'això el Barça ha encaixat molts gols en aquest inici de temporada, afortunadament això no ha afectat als resultat finals dels partits. El lateral esquerre és per un immens Jordi Alba, el gran fitxatge de la temporada. Compleix al darrere i sobretot en la part ofensiva. El mig del camp és indubtablement pels grans Busquets i Xavi acompanyats sovint per un fluix Cesc Fàbregas, que ha redistribuit a Iniesta a l'extrem esquerre, on el manxec s'exhibeix de valent però no gaudeix tant. Finalment, a la davantera, Messi portant les regnes al costat de Pedro i Alexis. Els dos extrems no han fet gairebé res de bo, especialment el xilè. Cap dels dos aconsegueix acabar amb la seva sequera golejadora, almenys el canari s'hi deixa la pell sobre el terreny de joc i lluita, però Alexis no fa ni això. El barcelonisme ja se li acaba la paciència amb Alexis. L'altre recurs al davant és David Villa que es recupera progressivament de la greu lesió, però encara no conveç a Tito per ocupar el lloc d'Alexis. L'asturià comença a impacientar-se i no ha jugat partits en els quals s'esperava la seva presència. Si no canvia el seu rol en aquest equip, l'estiu que ve podria canviar d'aires i acabar la seva decebedora trajectòria a Can Barça.

Doncs amb una bona plantilla completada per jugadors del planter com Tello, Thiago o Cuenca hi ha serioses opcions de reconquistar títols. Aquest equip no perd la gana de títols i això és millor. El trencaclosques encaixa, la màquina funciona. Mentre a Chamartín segueixin els problemes amb Mourinho, els blaugranes no hauran de patir gaire. Europa encara té temor al Barça, es digui Milan o Bayern, aquest club s'ha guanyat un respecte a l'elit futbolístic. Aquest Barça segueix enamorant, els títols ens esperen al maig.

PD: Esperem que Tito Vilanova es recuperi el més aviat possible d'aquesta maleïda malaltia que afecta a tanta gent i que aquest trasbals afecti el mínim al vestidor. Abidal ja l'espera per aixecar la cinquena Copa d'Europa a Wembley