Temporada 2010-11

Després de dies de celebració dels títols aconseguits i un cop acabada la temporada, toca fer  blanaç del què ha donat de sí aquest període.

El Barça ha fet una excel·lent temporada amb una nota ratllant la perfecció. Després d'una temporada amb una lliga aconseguida amb 99 punts i amb l'any de les Sis Copes a la memòria, no era fàcil tornar-se a centrar i buscar l'èxit de nou. Però Pep Guardiola ha seguit demostrant el què val com a entrenador i gestor de vestidor que ha sabut motivar a jugadors amb el palmarès ple. Un equip que començava entrevancant-se a la lliga (Hèrcules, Mallorca) i que amb la pressió que arribava des de Madrid, semblava derrocar l'imperi blaugrana. Però tot i les cosntants faltes de respecte arribades des de la capital per part de la premsa i dels vestidor mateix, aquest equip va fer més pinya que mai i es van unir encara més. El 5-0 va ser el punt culminant d'aquesta temporada en què el Barça va demostrar que aquesta lliga tenia amo per molt que a Madrid ho intentéssin impedir. Ni Mourinho, l'antídot perfecte per aquest Barça ha pogut fer res per tombar el Pep Team. Malgrat que a la lliga hi hagut emoció fins ben al final i que s'ha hagut d'obtenir molts punts per proclamar-se campió, l'objetiu màxim pel madridisme era "la décima". 8 anys queient a vuitens de final de la Champions era el trauma dels blancs, que amb Mourinho hi vèien l'últim cartutx de Florentino per portar el Reial Madrid a la glòria com fa 50 anys enrere. Però un cop superat l'obstacle maleït, l'etern rival es creuava  a semifinals, on es demostraria (si és que hi havien dubtes) que l'equip més bo i amb més qualitat sobre el terreny de joc era el Barça, que un cop superada aquesta prova, surtia llançat cap a la victòria de Wembley contra un feble Manchester United. L'única pedra en el camí del Barça se'l va trobar a la Copa, on en una final estranya, els nervis i les pors entregaven el títol al Madrid a la pròrroga.

On no arriba el futbol, arriben les paraules. Aquest va ser la situació en què es s'ha trobat el Reial Madrid aquesta temporada. Davant la superioritat ( no tant aclaparadora com altres anys però déu ni do) del Barça, el club blanc impotent s'ha limitat durant tota la temporada a lluitar contra l'equip blaugrana de totes les maneres possibles. El recurs usat amb més freqüència va ser les queixes en rodes de premsa liderades pel gurú antibarça José Mourinho. Un entrenador molt prestigiat que ha repartit la seva qualitat per Anglaterra i Itàlia que podia presumir d'haver derrotat al Barça actual. Durant aquesta temporada, el portuguès ha demostrat que el seu discurs és tant auster com el seu futbol i s'ha limitat a atacar al vestidor blaugrana de totes les maneres que ha pogut. La falta de punteria de Villa o, l'excusa més fàcil, l'ajuda dels àrbitres (el famós POR QUÉ?) al Barça han estat els temes més utilitzats per l'entrenador del Madrid. Però per sort, el vestidor del Barça ha quedat aïllat d'aquest atacs contínus. 

Tot i el rebombori que ha centralitzat Mourinho, per sort, el futbol s'ha imposat i aquest Barça ha parlat sobre el terreny de joc. Aquest equip forma una gran família i mentre la pilota vagi entrant i la victòries vagin arribant, no dubto que aquest grup serà sublim. Però el problema el tindrem quan tot aquest somni s'acabi i aquest model no sigui productor de victòries. Llavors caldrà replantajar-se què cal fer i malauradament em temo que aquest dilema el tíndrem ben aviat, quan Guardiola marxi. Tot i això cal recordar que qui juguen són els futbolistes i que mentre hi hagi Xavi i Iniesta al mig del camp meravellant-nos amb les seves delícies, Messi exercint de millor del món i una barrera darrere amb Piqué, Vasldés i el veterà Puyol podem estar traquils perquè són jugadors que tenen incolcat l'esforç, la humiltat, la solidaritat i ,sobretot, la qualitat. 

De moment, ningú s'interposa a aquest equip que acaba d'escriure un capítol més de la història, així doncs, gaudim.