dimecres, 25 d’abril del 2012

Catàstrofe europea

Ahir el Barça va caure eliminat a la tornada de les semifinals de la Champions League després d'empatar injustament a 2 contra un Chelsea mesquí. Els blaugranes sabien que havien de remuntar i van sortir amb la intenció de buscar el gol que obrís la llauna ben d'hora. Va costar. La possessió del partit va ser absolutament pel Barça, però de poc va servir. Tal com tothom esperava, els anglesos es van tancar al darrere i esperant que Drogba tingués alguna acció de contraatac. Un constant atac blaugrana convidava al optimisme. Gols de Busquets i Iniesta per encarrilar l'eliminatòria, mentre el Chelsea perdia als dos centrals titulars, un lesionat (Cahill) i un altre expulsat (Terry per agressió a Alexis). La mitja part s'acostava i les coses afavorien als interessos del Barça. Però el Chelsea només va necessitar dues ocasions per marcar un gol que ressuscitava les esperances "blues". Golàs de vaselina de Ramires en un contraatac. Ja a la segona part, Messi va disposar d'una ocasió d'or per a marcar el gol necessari per passar, però l'argentí va fallar el penal. A partir de llavors, els blaugranes es van abocar i obsessionar a la porteria de Cech. Els 10 jugadors contraris tancats dins la seva àrea. No hi havia forats per on buscar el xut, de Cuenca a Alves i viceversa. No centraven a l'àrea ni buscaven el xut. Quan ho feien, es trobaven amb el pal o amb Cech. El rellotge corria i l'"Iniestazo" no arribava. La pilota no va voler entrar. Però el futbol encara va ser més cruel, quan Torres va poder marcar a plaer en contraatac londinenc quan tot el conjunt blaugrana estava atacant. Empat a 2, un rival covard i amb futbol paleolític s'havia colat a la final de Munic. El futbol no havia estat just, però no sempre el joc dóna resultat.

Quan es repeteix el guió de partit és que hi ha alguns problemes a solucionar. El pobre Messi va estar fatal, i és que ha arribat rebentat físicament a la setmana decisiva. Ha jugat tots els partits possibles jugant els 90 minuts. Guardiola l'ha considerat imprescindible i ha anat creixent la Messidependència. L'estrella ens ha donat punts gràcies a les seves genialitats, però l'entrenador l'hauria d'haver dosificat al llarg de la temporada. Aquest problema ha estat general al vestidor. La voluntat del cos tècnic de tenir una plantilla curta ha portat conseqüències. Un equip de nivell d'elit com el Barça que disputa tres competicions fins a final de temporada necessita reforços de qualitat per donar descans a l'onze de gala. Mascherano, Xavi, Iniesta, Alves són exemples de grans jugadors que ho han jugat tot i que aquestes alçades de la temporada els hi manca l'espurna de qualitat. A la davantera s'ha exemplificat aquest problema al màxim. Només Messi i últimament Alexis han tirat d'aquest equip i han marcat. Sense Villa ni Afellay (lesionats) ni Pedro (ausent totalment), el Barça ha trobat a faltar noves idees a la davantera. Cuenca i Tello, per molt bons que siguin, no han de tenir la resposabilitat en partits com els d'anit o dissabte. No pot ser.

La defensa ha estat una zona que no ha transmès gaire confiança últimament. Amb Abidal retirat, Puyol que se li noten els 34 anys (Ronaldo i Drogba se'n van anar d'ell com van voler) i Piqué semipresent, només Mascherano s'ha fet responsable de l'eix de la defensa. Això en moments clau es paga. Feblesa.

Doncs vaja, que l'eliminació d'anit va ser un gerro d'aigua freda per a tots els culers però aquest cicle no s'ha acabat. Guardiola ha de seguir una temporada més, corregir errors tàctics, reforçar la platilla i tornar a motivar a aquests jugador per reconquerir el què va ser nostre fa poc temps. Som i serem eterns.