Fi de l'agonia

Per fi s'ha posat punt i final a una temporada desastrosa. S'ha acabat una temporada marcada per les desgràcies a Can Barça. Des de la maleïda desaparició de Titot Vilanova fins a la fosca contractació de Neymar, la dimissió del president Rosell o la prohibició efímera de la FIFA per operar al mercat de fitxatges, entre d'altres. L'ambient, sens dubte, no ha estat favorable però els fets no han ajudat gens ni mica a confiar en el lideratge de la institució. Sigui com a causa o consequència, les coses al vestidor i al terreny de joc tampoc han funcionat. L'accidentada i arriscada contractació de Gerardo Martino com a nou entrenador pel Barça no ha produit els efectes esperats. Era una aposta personal de Rosell i l'entrenador argentí torna a casa seva sense conèixer el club que el va fitxar. És òbvi que el Barça és el club més complex, més rebuscat i més complicat d'entendre, per tot el què suposa l'entorn i el joc de l'equip. A aquesta característica se li afegia que l'elegit era un entrenador sense coneixements del futbol europeu ni experiència prèvia al vell continent. Un hàndicap que no ajudava a confiar en un futur pròsper. Un pobre extraterrestre acabat d'aterrar que no se n'ha assabentat (ni s'hi ha esforçat gaire crec) de com rutllen les coses aquí. Es pot entendre que l'entrenador volgués aportar una nova metodologia de treball, no cal estar lligats ni a l'estil de joc ni als entrenaments dels últims anys. Però el problema ha estat, quina era l'alternativa de Martino? Jugar a la defensiva i esperar al contraatac? Dependre d'un resultadisme que ha acabat defallint? Passar l'estona (jugant a rugby) i perdre el temps durant els entrenaments enlloc de fer proves físiques? No fer ni una estratègia tàctica en tota la temporada i limitar-se a fer canvis de peça per peça durant els partits?

Aquesta era una temporada important. La plantilla que va tocar el cel amb Guardiola s'acostava a la seva fi, al seu desgast. Tot i la lliga de 100 punts de l'any passat, la golejada del  Bayern va advertir al club blaugrana que necessitava canvis estructurals i profunds, però aquests no han arribat. Una sèrie de jugadors que ja ho han guanyat tot durant anys, sense il·lusió per córrer a Granada o Valladolid, sense motivació com l'Atlètic de Madrid, Uns pensaran que és una vergonya perquè és la seva feina i cobren molt, d'altres creuran que és normal i que quan això succeïx s'ha de donar pas a gent nova, amb experiència però amb objectius per assolir. Amb aquestes circumstàncies el paper de l'entrenador és fonamental, és ell qui ha de fer-los retrobar les ganes, és ell qui ha de guiar-los. És una tasca difícil, de ben segur, però Martino no ha liderat aquest grup com hauria d'haver fet en moments crucials. Els mateixos jugadors se n'adonaven de tal desgavell fins al punt de recriminar-li el baix rendiments dels entrenaments. Martino i els seus ajudants han tingut les eines i el temps a la seva disposició per adaptar-se al nivell Barça, per dominar els recursos i manar dins el vestidor. Però no n'han sabut, o fins i tot no han volgut. Els jugadors han aprofitat aquesta màniga ampla. Alves penjant vídeos, Messi marxant a l'Argentina a recuperar-se, dies de festa gratuïts en setmanes claus, etc...Fa potser mesos que Martino s'havia rendit, que havia abaixat els braços i plegat veles. Cansat i aclaparat per tot el què comporta esdevenir entrenador del Barça, no ha encarat el tram decisius de temporada amb la professionalitat i l'ambició que se li exigeix al seu lloc. Quina credibilitat pot tenir un tècnic davant els seus jugadors si ell és el primer que pensa en abandonar la nau? Quin discurs d'implicació pot transmetre? 

D'acord, els jugadors tenen bona part de culpa. Les vaques sagrades del vestidor sabien que jugarien els partits clau independentment del què hagués passat setmanes abans. Tothom sabia que Martino no s'atreviria a posar Tello o  Sergi Roberto enlloc de Cesc o Messi. Això donava tranquil·litat a les patums com Piqué, que veient la nul·la competència que tenia a la banqueta podia permetre's el luxe de "menjar-se gols" ell sol. Les lesions tampoc han ajudat. Valdés perdut per mesos (i ja per sempre), Puyol sense fer acte de presència sobre el camp i Messi, què dir de Messi. 

Els perills de jugar exclusivament per Messi es podia interpretar des de feia algunes temporades. Efectivament, quan l'astre argentí ha abaixat el seu pistó, sigui per lesió, per desgana o perquè hi ha Mundial. Els registres anotadors han hagut de ser coberts per altres jugadors més irregulars i menys fiables com Alexis Sánchez. Amb un Pedro absent i un Neymar en adaptació, l'atac blaugrana s'ha vist mancat de recursos en els que confiar. La pressió comença des de l'atac i si Messi no vol córrer per recuperar pilotes sorgeix un problema. Per primera vegada en anys, Messi ha rebut algunes crítiques davant el seu baix rendiment, no tant pel seu encert si no per la seva actitud passiva sobre la gespa. Probablement és un símptoma extrapolable a la resta de l'equip. En aquestes últimes jornades s'ha comprovat que el Barça era incapaç, potser volia, però ni el físic ni les idees li permetien assolir res. A tot això, Messi acaba de firmar una renovació multimilionària. El públic blaugrana admira Messi i confia en què torni a ser el d'abans, però la paciència en el futbol és força limitada.

Vaja, un cúmul de fets i situacions que han derivat en una sequera lògica de títols i un equip força desestructurat per molt que ho neguin. S'ha posat fi a una temporada a la deriva, amb poques il·lusions i un final dolorós, sens dubte ha conclòs una agonia. Toca girar pàgina i orientar un nou projecte, un nou cicle en el que treballar i fonamentar el futur Barça. El nou entrenador, Luis Enrique, aportarà l'exigència necessària en aquest vestidor. S'ha de recuperar els bons mètodes de treball i fer pinya dins el vestidor, sense que el tècnic adori els seus subordinats, però sí que tingui mà dreta per relacionar-se amb ells, cosa que costarà amb un entrenador amb tant de caràcter. Finalment, és l'hora de Zubizarreta, els socis no hi tenim gaires bones expectatives però la feina s'ha de fer immediatament. S'ha retardat el procés de renovació de plantilla i aquest estiu són necessàris uns 7 jugadors nous i la caiguda d'alguna estrella com Cesc, Alexis o Alves. Dos porters (Ter Stegen és una aposta valenta i arriscada, però compte que la porteria és un lloc cabdal), dos centrals de nivell, un nou lateral dret, un mig campista per donar descans a Xavi i un davanter que aporti noves resolucions davant de porteria. Probablement, això són més esperances i pronòstics dels diaris esportius que futures realitats. Amb Zubi al capdavant potser només hi haurà dues o tres incorporacions per necessitat òbvia ( Valdés i Puyol) i prou.

Veurem com succeeixen els esdeveniments i com es confecciona la nova plantilla per la temporada 2014-15.