Bon Nadal!

Oficialment, campions del món

Ahir al Japó, el Barça de Guardiola va sumar un nou títol per les seves vitrines, el mundial de clubs. Tothom sabia que l'equip blaugrana era el millor del planeta però ho va haver de demostrar per sumar una nova victòria. L'equip de gala liderat per Messi es va posar les botes i va exhibir-se davant el campió sud-americà, el Santos brasiler. L'espectacle ofert per l'equip europeu va deixar bocabadat a mig món, i el Santos es va limitar a admirar i contemplar. La veritat és que tothom esperava més del rival, i és que l'etiqueta de campió de la Copa Libertadores és important. El nom de Neymar no creava temor però creava expectativa. Al final, res de res. El Barça es va cruspir a l'equip brasiler i li va endosar una golejada inapel·lable. Conscients que la cita ho exigia, els mestres d'aquest Barça, van jugar seriosament. Possessió absoluta, rondos eterns i facilitat per entrar a l'àrea. Al minut 17, els dos millors jugadors del món amb permís de Cristiano Ronaldo, van combinar davant la defensa impotent i Leo Messi va rematar elegantment per sobre del porter rival, picant la pilota. Amb la maquinària engegada, Xavi va aconseguir marcar el segon gol després d'una jugada de 36 passades dels jugadors blaugranes, dada brutal. Abans que el de Terrassa marqués, la pilota va passar pels peus d'Alves, que va pujar les vegades que va voler pel lateral dret davant la llibertat que concedia la defensa del Santos. En el temps de descompte de la primera part, Cesc Fàbregas va marcar a boca de canó en una jugada de persistència blaugrana, assetjant la porteria de Cabral. A la segona part, el Barça va baixar el nivell d'intensitat, i el Santos va poder tenir alguna escassa oportunitat d'acostar-se a la porteria de Valdés, el de l'Hospitalet va solucionar els mínims problemes amb una gran intervenció. Encara va haver temps perquè Messi marqués un altre gol gràcies a una genialitat. 0-4 però podria haver estat un marcador més ampli, ja que els catalans van errar en bastants ocasions.

Poca cosa hi ha a reflectir, el Barça va passar per damunt del Santos, i ni Neymar ni ningú va poder fer res per impedir-ho, com va reconèixer el propi davanter "avui hem après a jugar a futbol". Tot i això, s'esperava un nivell més competitiu de l'equip brasiler que es va donar per vençut des del principi.

13 de 16 títols i anar sumant, aquest equip de Guardiola no para i no se li veu límit proper, de moment no hi ha rival que li pugui plantar cara en cites d'elit. El més fort de tot és que aquests jugadors no perden l'ambició i la motivació de seguir aconseguint campionats. Toca gaudir del moment, per ara no ens desperten del somni.

Vídeo del partit

Segueix la llegenda

Ha tornat a passar. Quan el madridisme estava convençut d'una vegada per totes que podrien acabar amb la dinastia blaugrana, l'equip de Guardiola va donar un cop de puny sobre la taula per deixar clares les coses al Santiago Bernabéu. En un partit en que el Barça es va permetre el luxe de començar amb una desavantatge d'1-0 (errada de Valdés als 22") , no haver obstacle que pogués aturar aquest equip. Un Guardiola desconcertat però atrevit va optar pel 3-4-3 a partir d'aquell instant. L'aposta era realment arriscada i el rival ho podia aprofitar per eixamplar les distàncies en el marcador i dominar còmodament el partit. Però entre que el Barça es va asserenar, va dominar la possessió i el joc com sap i que el Reial Madrid no va saber aprofitar la renda aconseguida amb fortuna, el partit va prendre un clar color blaugrana malgrat el marcador. En una de les arrencades de Leo Messi, la pilota va acabar als peus del xilè Alexis Sánchez que va aprofitar una vegada més la oportunitat obtinguda de Guardiola, marcant un bon gol creuant l'esfèric. El descans aturava el domini blaugrana, però pintava realment bé. Ja a la segona part, la fortuna es va aliar amb el Barça per compensar l'error inicial, i un xut de Xavi va rebotar amb Marcelo abans d'endinsar-se a la porteria de Casillas. A partir d'aquell moment, l'exhibició es va fer més visible, i la qualitat del porter madridista va evitar una severa golejada. El Reial Madrid estava desorientat i només es dedicava a donar puntades de peu i recórrer a accions violentes davant el bany blaugrana. Enmig de tal situació, Cesc Fàbregas va tancar el marcador rematant de cap una bona centrada d'Alves. Una vegada més, el Barça havia assaltat al Bernabéu amb comoditat i no hi havien excuses, victòria inapel·lable. Afortunadament, l'àrbitre va complir amb el seu deure.

La gran notícia del partit va ser l'actuació del capità Carles Puyol, el qual tots donàvem per acabat en cites d'elit, però on no li va arribar el físic li va arribar el cor blaugrana i va completar una vegada més una gran gesta al Bernabéu tapant a Cristiano Ronaldo. Precisament el portuguès és el focus de crítiques a la capital. Gran jugador contra equips petits però inexistent en les cites grans, una vegada més va quedar anul·lat davant el millor equip del món. Qui va lluir-se va ser Alexis Sánchez que va fer seure justament a Villa a la banqueta demostrant el seu bon fitxatge. Lluitador que s'hi deixa la pell i marca amb més facilitat que l'asturià. Alhora s'ha de destacar que Andrés Iniesta que va realitzar una segona meitat espectacular i va fer el que va voler amb els rivals (especialment amb l'estafa Coentrao). Cesc Fàbregas també va donar una mostra més de la gran incorporació que es va fer el passat estiu.

En fi, que la caverna mediàtica no ha aconseguit destronar el Barça com a rei del futbol i els enfrontaments cara-cara són letals, el Barça li té la moral menjada al Madrid i costarà (per sort) que canvïi. Fins i tot Mourinho es va mig resignar davant l'evidència i no va sortir a plorar. La realitat és invariable i a Madrid ho haurien de començar a assumir, la hegemonia del Barça continua. Ara, al Japó, a conquerir el futbol mundial.

Vídeo del partit

El punt d'inflexió

  

Dissabte es disputa el clàssic del futbol espanyol en el qual el Barça ha de guanyar si vol seguir aspirant a la lliga d'enguany. A diferència de temporades passades, l'equip de Guardiola no és superior al rival, ni a la classificació ni al terreny de joc. El Barça exhibeix un bon nivell aquesta temporada però sense arribar al punt àlgit que van mostrar els mateixos jugadors fa un parell d'anys, tot i això, no ens podem queixar gaire. Qui a fet el canvi significatiu ha estat el Reial Madrid, que després d'anys sense mostrar nivell competitiu, en aquesta segona temporada de Mourinho a la banqueta, demostra que té un equip capaç per lluitar per totes les competicions.

No podem negar l'evidència, el Madrid té un gran equip de futbol que, per molt que ens pesi, és actualment el millor equip d'Europa al costat del Barça. Un porter veterà, una defensa destralera i un atac brillant. De la defensa hi ha poc a dir, Pepe, Ramos i Marcelo ja sabem quin peu calcen. Però em volia fixar en la part ofensiva de l'etern rival, on Cristiano Ronaldo lidera l'atac marcant un munt de gols però té molts recursos que l'acompanyen. Ozil i Di María acostumen a tenir una participació considerable a l'hora de transformar els gols. A més a més, hi ha dos davanters centre purs que els encanta olorar l'àrea i són molt efectius davant la porteria rival. Benzema per la lliga, Higuaín per la Champions o viceversa. Els dos davanters aprofiten  les oportunitats obtingudes i són una aposta segura per Mourinho. Per tant, la defensa blaugrana que els haurà de cobrir dissabte tindrà feina. Alves hauria de procurar quedar-se defensant més sovint i evitar fer d'extrem dret. Piqué tornarà a ocupar la seva posició després d'un començament de temporada bastant irregular, en què les lesions i la desconcentració no l'han permès mostrar la seva gran qualitat. De ben segur l'acompanyarà Javier Mascherano, que és una màquina desplaçada de central però fa la seva feina de manera impecable. El capità Puyol està en decadència natural, les lesions i la veterania comencen a pesar en el seu físic. Al lateral esquerre no hi ha dubte, Éric Abidal.

Dono per suposat que Guardiola serà conscient i optarà per una defensa de 4 i no de 3, una aposta arriscada que només es pot fer davant rivals febles i al Camp Nou, on saps que els podràs marcar molts gols, però contra equips d'elit no es pot emprar aquests sistema, perquè, tot i la bellesa futbolística a l'hora d'atacar és un risc monumental a rebre gols de davanters letals.

Al mig del camp, Busquets tornarà a regnar el pivot defensiu i l'acompanyarà el gran Xavi Hernández com a interior passador, però al seu costat ja em sorgeixen dubtes. Descartant a Thiago, donaria per suposat que seria Iniesta l'escollit, però després del bon partit que va exhibir Cesc Fàbregas contra el Llevant donant mostra que mereix ser titular en grans cites, podriem pensar que hi haurà racó pel d'Arenys al mig del camp i Andrés Iniesta haurà d'avançar la seva posició a l'extrem esquerre.

Amb Messi manant a l'eix de l'atac com a fals 9, només falta pensar amb l'extrem dret, que és molt discutible qui la pot ocupar. Fins a 4 jugadors podrien merèixer la titularitat en aquesta posició. En primer lloc, David Villa. L'asturià no està realitzant una espectacular temporada, on es troba amb el mateix problema que la temporada passada, no juga on vol. Amb Messi al costat, està obligat a cedir-li la posició de davanter centre i ell es veu sotmès a un desplaçament a la banda, on no sap ni centrar ni encarar. A més, està sota pressió veient l'alt rendiment de l'astre argentí mentre ell li costa Déu i ajuda marcar un gol. No juga còmode i això el fa dolent a Can Barça, cosa que no li passava a València on jugava sovint al contraatac sense tanta combinació ni tiki-taka. Si juga de titular al Bernabéu, cosa que no desitjo ni crec que passi, serà pel prestigi del seu nom i pel seu elevat cost en el fitxatge. Almenys, ho fa millor que Torres al Chelsea. La segona opció podria ser Pedro Rodríguez. El canari també ha estat atacat per les lesions i en general no està lluint el futbol del qual tots ens vam meravellar fa dues temporades. En tercer lloc, la possibilitat menys probable, Isaac Cuenca. És la perla que ha descobert Guardiola aquesta temporada i aprofita les oportunitats que rep. És un extrem pur i dur i fa centrades precises. La poca experiència en cites grans el condemnaran de ben segur a la banqueta el proper dissabte. La última de les opcions i per mi la més factible és la d'Alexis Sánchez, que després de la seva llarga lesió està fent molt bona tasca i està trobant al gol fàcilment. El xilè ha assumit bé el seu rol i crec que és el millor posicionat dels candidats per jugar al Bernabéu de titular.

El de Santpedor serà qui tingui la última paraula que amb l'ajuda del convalescent Tito Vilanova resoldran els dubtes. Facin el que facin han de ser conscients que tindran un rival superior al d'altres cites i que el Madrid és líder per mèrits pròpis i s'haurà de fer una gran feina per desbancar-lo. Ara veurem l'equip de Guardiola per darrere intentant recuperar la trona de rei imperial del futbol. Tots hi confiem i ho sabem, però s'haurà de tornar a demostrar.

Situació a can Barça

Després d'un parell de mesos de competició, ja podem començar  a fer les primeres valoracions de com està funcionant la temporada. 

L'equip de Pep Guardiola ha estat assetjat per les lesions en una plantilla escassa on es noten les baixes. La temporada començava molt forta amb la disputa de dos títols, encapçalats per la Supercopa d'Espanya contra el Reial Madrid. L'enfrontament contra l'etern rival va comportar més exigència psíquica que física. Massa pressió a principi de temporada. El dit de Mourinho encara ho embolicava més. Aquest fet va fer evident el que tothom sap, el Barça és el rival a batre, dins o fora del terreny de joc, on pugui el rival. El rival amb noms i cognoms perdia els papers davant la realitat, el Barça seguia conquistant el món del futbol.

Després de tres temporades d'èxit, el llistó d'aquest Barça és molt alt, i en aquest moment hi ha un petit declivi. Unes lesions que han deixat fora als dos centrals naturals (Piqué i Puyol), que han atacat als mestres de la pilota (Iniesta i Cesc) i també a la rereguarda ofensiva (Alexis i sobretot Afellay) dificulten el desenvolupament d'aquesta temporada. En una plantilla curta amb lesionats no hi ha més remei que juguin sempre els mateixos, fet que perjudica considerablement al millor del món, Lionel Messi. 

Sabem que l'astre argentí gaudeix exercint la seva professió però l'entrenador ha de posar un límit i procurar pel seu estat físic. Es crea un equip al voltant de Messi, tothom l'adora i el lloa i l'entrenador dóna carta blanca a Messi perquè decideixi. Malgrat això, s'ha de pensar en la quantitat de partits que ha de jugar un equip d'elit com el Barça i el munt que li queden fins el mes de maig. Però tot i defensar aquest argument, sorgeix una verdadera realitat, quan Messi està desconnectat damunt la gespa, l'equip també ho està. Després d'una arrencada potent de temporada de Messi encapçalant el pitxitxi de la lliga espanyol , en els últims tres partits, veient que cada dia no pot ser meravellós, s'ha arribat a obssessionar amb el gol, fent jugades molt individualistes impròpies d'ell. Però encara hi ha un fet més preocupant, i és que els seus companys de fila, Villa i Pedro han començat amb un nivell baix i no li poden retreure res a Messi perquè ells es troben en la mateixa situació. Messi ha triat la ubicació on vol jugar (fals davanter centre) causant el desplaçament de l'asturià David Villa a l'extrem, fet que perjudica clarament a l'espanyol que ell és un 9 natural i no s'ha adaptat a la banda (ni fa centrades ni regateja, i si ho aconsegueix falla l'1 contra 1). Pedro es troba en estat d'empanada però ningú dubte de la seva qualitat. 

A la defensa sort en tenim d'Abidal i Mascherano que juguen on faci falta i cobrint prou bé un lloc poc natural per ells, l'eix de la defensa. La gran sorpresa positiva és Javier Mascherano, que després d'un any del seu fitxatge és clar que ha sortit a compte, polivalent, lluitador i juga on calgui. Al mig del camp és on menys hem de patir, hi ha interiors de sobres, tots del mateix perfil i amb molta qualitat, Xavi i Iniesta segueixen fent delícies de les seves, Thiago està entrant progressivament amb molt bona participació i Cesc ha estat la gran incorporació de la temporada. S'associa de meravella amb facilitat i ha permès a Guardiola aplicar un nou sistema de joc el 3-4-3, que aboca tot l'equip a l'atac i, si surt bé, el rival s'endú una golejada (Osasuna, Atlètic de Madrid, etc).

En resum, que el Barça juga per Messi i el grup té assumit que ha de jugar al seu voltant i proporcionar-li pilotes perquè ell les resolgui. Actualment, Messi és humà i no extraterrestre com ens té acostumats, si ell no l'endolla, l'equip no rutlla.

Esperem que tot plegat sigui un sotrac normal i que el Barça competeixi fins el final, Guardiola haurà de justificar els mèrits que se li atorguen i l'equip s'haurà d'aixecar, si pot ser, ben d'hora.

Festa major

Enmig de les festes de la Mercè, patrona de Barcelona, el Barça va voler col·laborar amb una golejada contra l'Atlètic de Madrid. Sota la pluja, el Barça es va endur per davant als "matalassers" regalant una maneta. Guardiola va tornar a apostar pel 3-4-3 tot i que no havia funcionat gaire bé a Mestalla, però ahir va sortir bé. Amb Mascherano sol al darrere ajudat per Alves i Abidal, el Barça es va abocar a l'atac, buscant la porteria de Courtois. Tot i primers minuts de desconcert, el Barça va dur el control absolut del partit i pressionava asfixiament quan perdien la pilota. Al minut 9, Villa va obrir el marcador en una bona acció. Seguidament, en una altre acció d'atac blaugrana, Miranda es va auto-introduir la pilota a la seva porteria i encarrilava el partit. Però faltava l'actuació del petitó, que amb una jugada brutal en que va trencar la cadera dels contraris va fer un golàs. L'Atlètic no ensumava la pilota i el seu referent ofensiu, Falcao, menys. A la segona part el partit va baixar una mica la intensitat del partit però no es va adormir. Messi va tancar el marcador amb dos gols després de jugades individuals (5-0). L'argentí va donar una nova mostra de la seva qualitat insuperable. L'àrbitre va ser un pèl rigorós en algunes accions.

Bona actuació de tot l'equip, davantera activa, mig del camp treballador (Xavi, Cesc, Thiago i Busquets) i defensa eficient (Masche, Abi i Alves). El rival no va poder fer res, només contemplar. Ahir  va funcionar el 3-4-3, però crec que és un sistema arriscat i no sempre sortirà bé, perillositat en contraatac i defensa gairebé inexistent.

Pròxim partit, dimecres a les 20:45, Champions a Minsk, Bate Borisov-Barça, s'ha de guanyar.

PD: Ahir també es va celebrar l'assemblea de compromissaris en la qual es van aprovar les propostes de la publicitat de Qatar (va triomfar el seny, el millor pel club), el Camp Nou sense fum (el tema no admetia discussió) i la grada d'animació ( n'estic en contra i dubto que triomfi perquè al Camp Nou no crec que sigui ben acollit). La salsa la va posar Guardiola al defensar a la junta directiva de Laporta. Acció incomprensible i errònea de l'entrenador que s'ha de limitar a fer la seva feina i és un empleat del club, es va ficar en un jardinet voluntàriament.

MesTALLA el rotllo

Després de la sorprenent ensopegada del Madrid al Sardinero davant un fluix Racing, el Barça tenia una oportunitat d'or de fer-se amb el liderat de la lliga i distanciar-se del Madrid, però enfront hi havia el millor equip de la lliga després dels dos grans, el València. L'equip d'Unai Emery amb el suport de l'afició de Mestalla va posar les coses difícils al Barça en tot moment. El Barça va sortir molt tímid i de mica en mica es va anar fent amb el control del partit, però en una acció d'atac valencianista, Abidal es va auto-introduir la pilota a la seva porteria després de no rebutjar la pilota amb claredat. Tot i això, el Barça no va decaure i va seguir amb la seva filosofia de partit i al cap de 2 minuts, Pedro empatava després d'una bona passada de Messi. El partit tornava a estar equilibrat però el València assetjava l'àrea de Valdés amb més freqüència perquè la banda dreta blaugrana (Alves i Mascherano) era superada constantment per Mathieu i Jordi Alba i podien centrar amb facilitat. En una d'aquestes jugades de contraatac en el qual el València era molt ràpid, Pablo Hernández va posar el 2-1 rematant plàcidament. La defensa de 3 era, col·loquialment, un "coladero" i la qualitat dels "chés" en contraatac era evident, Guardiola havia de recompondre la defensa. A la segona part, el València es va tancar clarament a la defensiva i un Barça afamat de gols va acorralar els 11 jugadors valencianistes. Minuts més tard, Guardiola se la jugar a la ofensiva, va tornar a la defensa de 3 i va fer entrar a Adriano i Villa frescos. En una de les jugades d'atac blaugrana, Messi, qui si no, va fer una assistència a Cesc Fàbregas (el seu soci) perquè el d'Arenys marqués amb sang freda. L'aposta havia sortit bé i hi havia temps pel gol de la remuntada. El Barça va tenir vàries ocasions per posar el 2-3 al marcador però entre la mala fortuna i un error clamorós de Villa, el partit va acabar amb empat just. L'àrbitre Velasco Carballo va perdre els papers ben d'hora i no va veure un clar penal sobre Messi a la primera part.

L'empat va ser just perquè el València va jugar molt bé durant 80 minuts i va tenir la victòria en les seves mans però el Barça es va posar les piles, tot i que ho va fer massa tard. Villa no va aportar res, Messi i Cesc segueixen demostrant la connexió que tenen i el gran problema que es va fer evident ahir va ser la feble defensa que es va veure i l'aposta incomprensible que va fer Guardiola amb un 3-4-3 sabent que el València podia fer mal a la contra. 

Tot i això, podem considerar normal l'empat del Barça a Mestalla. Més preocupant és empatar a casa del Racing de Santander sense ni xutar a porteria.

Pròxim partit, dissabte al Camp Nou, l'equip de Falcao ens visita, a les 22:00, Barça-Atlètic de Madrid.

PD: Espero que pel bé del club tiri endavant el patrocini de Qatar Foundation per tal de que l'economia del Barça no passi cap mal. Amb 30 milions anuals no hi ha excuses que valguin. Deixem-nos de romanços i acceptem tacar la samarreta pel bé de l'entitat. Si volem títols, haurem d'invertir i l'ajuda de Qatar Foundation, sigui una dictadura o no, serà una gran injecció de capital. Confio amb el seny dels socis compromissaris. Per cert, SI al Camp Nou sense fum i NO a la grada jove.

1,2,3, VUITifarra de pagès

Després de les ensopegades a San Sebastián i contra el Milan, el Barça havia de refer-se i ho va aconseguir de manera espectacular golejant hsitòricament a l'Osasuna per 8-0, davant la sorpresa evident del Camp Nou. En veritat, no va haver competivitat en cap moment i el Barça va atropellar al rival des del primer minut. Amb un 3-4-3, Busquets a on li pertoca (pivot defensiu al mig del camp) i una connexió Xavi-Cec-Messi la màquina va funcionar en tot moment i l'Osasuna només va poder contemplar. Hat trick de Messi, doblet d'un Villa que no acaba d'acostumar-se a la banda, Cesc que segueix cumplint, Xavi de vaselina i fins i tot un gol en pròpia porta. L'àrbitre engominat no va tenir gaire per decidir (8-0).

A sobre, el Reial Madrid va caure sorprenentment a casa del Llevant. Sense Cristiano Ronaldo a 100%, el Madrid de Jose "Llourinho" va ser incapaç de sumar el tres punts. De moment, València i Betis líders.

Pròxim partit, dimecres, lliga intersetmanal en un camp difícil, València-Barça.

Vídeo del partit

PD: El bàsquet va posar la cirereta del cap de setmana amb la victòria de la selecció espanyola a Lituània del títol continental, campions d'Europa.

Adormits

Des que Guardiola va rebre la medalla d'honor del Parlament de Catalunya i va animar els catalans a "llevar-se d'hora", el seu equip està adormit. Després de l'empat a Anoeta, tothom pensava que el Barça es refaria cruspint-se al Milan, la següent víctima. Però un equip format per gats vells veterans d'aquest esport, que sense tenir un gran físic però molta tècnica van donar la cara en tot moment. El Camp Nou rebia una bufetada molt matinera, quan una empanada de Busquets (no pot ser central) la va aprofitar perquè Pato avancés als italians. Tot i els primers minuts de desconcert en els que el Barça no sabia què fer amb la pilota, de mica en mica van anar acorralant al Milan a la seva àrea i les jugades de perill ofensiu arribaven. Amb Villa desubicat que no trobava com desmarcar-se, va haver de ser el millor de món qui va desencallar el partit, regalant-li el gol a Pedro. El partit el tenia controlat el Barça, el gol de la remuntada s'acostava. Entre la mala sort i la bona actuació del porter Abbiati, vam haver d'esperar fins a la segona part per veure un golàs de falta de David Villa que la va clavar ajustada al pal. S'havia d'aprofitar els bons minuts per tancar el partit. Però en comptes d'anar a l'atac i marcar el gol de la tranquilitat, van preferir esgotar el temps, fent tiki-taka i sense xutar. Ho van pagar car perquè del Milan no te'n en pots refiar mai. A l'última acció del partit, un dubtós còrner pel Milan el va rematar Thiago Silva que va posar l'empat definitiu al marcador. Tot l'estadi es quedava glaçat i cabrejat i el Barça deixava escapar dos punts en un instant. De ja vú del dissabte contra la Reial Societat (2-2).

A part del resultat, tot i que el Barça hagués guanyat, hi ha moltes errades que es van produir. Vam tenir una nova mostra de que Busquets és totalment nefast com a central i esperem que a Guardiola li hagi quedat clar. Villa, tot i el gol, no s'aclara i no acaba d'adaptar-se al joc del Barça, no es desmarca. Per acabar-ho de rematar, queda el tema del marcatge en zona en els còrners, una manera d'atacar i defensar els còrners gens productiva. La cirereta del pastís la posen les lesions musculars, que aquesta temnporada ja s'ha endut per davant a Afellay, Maxwell, Adriano, Alexis i Andrés Iniesta. El manxec es va lesionar ahir i en té per un mes.

Calendari apretat, moltes coses a corregir i una temporada molt llarga. Paciència i confiança.

Pròxim partit, dissabte a les 20:00, lliga al Camp Nou, Barça-Osasuna.

Ferm amfitrió

Després de celebrar la Supercopa d'Europa conquistada a Mònaco davant el Porto, amb eufòria, satisfacció i cansanci tocava encarar el primer partit de lliga de la temporada davant un dels rivals teòricament més complicats, el Vila-real. Amb pocs efectius en defensa, Guardiola va preferir canviar de sistema (del 4-3-3 al 3-4-3) abans que donar oportunitat a joves del planter (Fontàs, Bartra o Dos Santos), fet que va sorprendre a bastanta gent. Sense Puyol, Villa, Xavi, Piqué i Alves l'onze titular va brillar sobre la gespa del Camp Nou i va dur a terme una exhibició de futbol impressionant. Sense defensa necessària, un Barça evocat a l'atac va acorralar a un equip de Champions. Taqui-gol constant, oportunitats nombroses i recuperacions de pilota immediata. Al fil del minut 25, una jugada individual de Thiago en la qual els defensors del Vila-real li donaven camp per córrer, el mateix jugador va completar una jugada amb un xut creuat a la porteria de Diego López que va acabar en gol. Festival que continuaria amb un altre gol de Cesc Fàbregas, que tot i el període d'absència s'entén de primeres amb els seus companys, sobretot amb Leo Messi. A la represa, Alexis també es volia estrenar de blaugrana i ho va aconseguir en dos minuts de la segona part. El festival el va tancar l'estrella Messi amb dos gols més que obren la lluita pel pitxitxi (5-0). Maneta il·lusionant però sorprenent davant un rival que prometia lluita.

Gran exhibició de tot de l'equip, especialment de Cesc i Thiago que van anul·lar els dubtes de qui pensa que són incompatibles. Messi, com sempre. Menció especial per Valdés, que va intervenir en una sola jugada, però ho va fer de forma magistral. Com algú comentava ahir, el més preocupant d'aquest Barça és la tos de Guardiola, bona senyal.

La lliga ha obert foc i en tan sols una jornada ja n'hem tingut prou per visualitzar una lliga de dos clubs, sense ningú que pugui fer ombra. O Barça o Madrid, un dels dos serà el campió i es decidirà en els duel directes. Per bo o per dolent del futbol espanyol, ja ens poden anar acostumant a aquest tipus de golejades (Saragossa 0-6 Madrid, Barça 5-0 Vila-real).

Ara toquen seleccions, la propera cita amb el Barça la tindrem d'aquí dues setmanes contra la Reial Societat a Anoeta.

Pd: Per cert, NO AL FUTBOL SENSE RÀDIO

Desquiciats

Immersos en les vacances estiuenques, la pilota ja començava a rodar oficialment. La Supercopa d'Espanya enfrontava als dos eterns rivals del país. El Madrid, amb amb idees noves, piles renovades i amb l'esperança d'un gran any per a Mourinho estava convençut que l'inici de temporada seria letal. Es veien capaços de tumbar a un Barça poc preparat que, segons el president Rosell, "acabaven d'arribar  de la platja". L'anada al Bernabéu va demostrar l'evidència, el Reial Madrid estava més preparat físicament per afrontar una competició oficial. Un Barça descol·locat amb una defensa de circumstàncies (Mascherano i Abidal) i amb jugadors acabats d'arribar de vacances (Messi, Alves i Alexis). L'eficàcia de Villa i Messi van ser la clau per sortir afavorits del duel, però el domini el va tenir el Madrid i les ocasions més clares de gol les van tenir els blancs. Els madridistes se'n anaven tristos pel mal resultat però contents per la bona imatge donada. 

Al cap de 3 dies, en hores intempestives per celebra-se un partit de futbol, els mateixos protagonistes es tornaven a citar amb el Camp Nou com a escenari. En ple mes d'agost, la culerada inhabitual esperava aclamar a l'etern fitxatge, Cesc Fàbregas i Soler. El partit en sí, va començar molt boig sense dominador clar i amb oportunitats dispars pels dos equips. Genialitats d'Iniesta i Messi encaraven la victòria, però una mala segona part, en una jugada de pati de col·legi, el Madrid aconseguia el premi de la insistència, la pròrroga a l'horitzó. Però la sort dels campions no va faltar a la cita i enmig de la bogeria per l'estrena de Cesc, Messi rematava una gran centrada d'Adriano per  deixar el títol a casa. 

Malauradament, el partit no va acabar en pau, una brutal i irresponsable entrada de l'incívic Marcelo a Cesc va crear un aldarull que serà recordat per molt de temps. Pica-baralla entre els dos equips, Villa i Ozil expulsats i Tito Vilanova agredit per Jose Mourinho, que davant la impotència de perdre un nou títol davant l'etern rival, va desfogar-se refregant el dit per l'ull del segon entrenador del Barça. Tothom es va quedar glaçat, enfadat i esperançat de que l'acció no quedés impune. Per mala sort es va parlar més de l'agressió que de futbol però és que l'entrenador portuguès s'havia passat de la ratlla.

Pocs adjectius i poques expressions es poden afegir a les que s'han utilitzat aquesta setmana per anomenar al miserable sense escrúpols que protagonitzava l'acció. Simplement, aquell acte reflectia el què sent el madridisme respecte el Barça de Guardiola que monopolitza el món del futbol en l'actualitat. Ja els fa prou ràbia veure que no aixequen un títol des de fa anys (eximint la Copa del curs passat), que a sobre el triunfador hagi de ser l'etern rival. Ni Mourinho, que és l'anti-Barça ideal, és incapaç de tumbar a un Barça que guanya amb la mateixa filosofia des de fa 3 anys.  Ni els milions de Florentino Pérez semblen suficients per competir contra aquest Barça. Però sembla que Florentino ha fet l'aposta final i definitiva per intentar acabar amb l'equip blaugrana, concedir-li el poder absolut a Jose Mourinho. Aquest projecte tindrà resultats radicalment oposats. O Mourinho troba la fórmula per pujar a la cima l'equip blanc, o el cop encara pot ser pitjor pel madridisme. Florentino s'ho juga tot a una carta (com Laporta va fer amb Guardiola i li va sortir bé), aposta absolutament per l'entrenador portuguès. Li ha donat tant suport incondicional que haurà d'assumir les conseqüències junt amb Mourinho. En aquests moments, gran part de l'afició blanca dóna suport incondicional al seu entrenador, exceptuant un nombre reduït de madridistes sensats que declaren la seva insatisfacció i que veuen que aquest projecte no pot tenir un final feliç. Però la majoria del madridisme està tan desesperada per la consecució d'un títol que accepta a qualsevol preu l'objetiu. Els és igual si s'ha de fer ús de la violència física o verbal, la dugui a terme l'entrenador o els jugadors domesticats (Pepe i Marcelo especialment), també els és igual si s'embruta el nom del club, si incompleixen la lletra del seu himne. El preu de la victòria és massa car com per assumir unes conseqüències tan lamentables. Han servit la institució a les mans d'un bon entrenador però d'una mala persona. Ja s'ho trobaran.

PD: Després d'escriure aquestes línies penso que el Barça ha d'anar a la seva, que el vestidor es tapi les orelles i contesti de la manera que sap, jugant a futbol i no emetent comunicats escrits. No han de fer cas dels problemes que passen a la capital d'Espanya, és el seu problema. Ara, com les calúmnies i accions violentes contra el Barça es repeteixin amb insistència, s'haurà de posar fre. Només faltaria que els seus problemes taquessin el nom del Barça, així que no ens prenguin el pèl, com algú conegut que deia "que no nos embauquen". Doncs això, passivitat però mà dura quan sigui necessari. Orgullós de ser d'aquest club que en aquest moment viu èpoques de glòria, visca el Barça!

Resum de l'historial de Mourinho

Estils oposats de triunfar

Com s'encara la temporada 2011-12?

Quan tot just falta un parell de setmanes perquè comenci oficialment la temporada 2011-12 amb la disputa de la Supercopa d'Espanya entre Barça i Madrid, aquests dos grans equips es troben, com molts altres, immersos en la pretemporada, que en molts casos es tracta de partits absurds sense cap tipus d'esforç competitiu i que només serveixen per fer calaix, bàsicament màrqueting. Els dos grans clubs que reinen el futbol a Espanya es disposen, una temporada més, a jugar-se els títols. Anem a veure com arriben tots dos equips al començament d'aquesta temporada.

Després d'un estiu relativament tranquil, en el qual només 7 jugadors del primer equip han tingut competició oficial, 6 d'ells Copa América i Thiago en l'Europeu sub-21, sembla aparentment que hi ha hagut prou temps per preparar-se de cara a aquesta nova temporada que se'ns presenta. L'any passat va ser un caos, ja que l'anada de la Supercopa d'Espanya celebrada al Sánchez Pizjuán entre Sevilla i Barça no va poder comptar amb els internacionals espanyols (gran majoria blaugrana) que havien guanyat setmanes abans el Mundial de Sud-àfrica. Per tant, podriem concloure que aquest estiu ha estat de relax per a molts jugadors del Barça, que han pogut descansar.

Tant Barça com Madrid encara es troben en pretemporada, concretament en gires. El conjunt blaugrana està fent les Amèriques (costa est dels Estats Units), on importa de tot menys el futbol. Bill Gates, Shakira, Casa Blanca, Dofins i un munt d'actes promocionals on els jugadors han de figurar a la foto, fent feliç a la gent. Però l'únic preocupat és Guardiola, que enmig de tot això ha de fer el possible per treballar l'estat físic dels juagdors. Començar-los a rodar de cara a la nova temporada. Per sort, l'equip no ha caviat gaire respecte el de la temporada passada, es preveu el mateix onze de gala si les lesions ho permeten.

A la porteria Valdés, amb un Pinto que és incapaç d'arribar a disputar-li el lloc. Al lateral dret esperem a Alves, que encara no s'ha vestit de blaugrana per culpa de la Copa América. Els centrals seran per Piqué i per Puyol quan es recuperi. És evident que Puyol cada vegada tindrà més dificultats per jugar molts partits al màxim nivell, tal com va passar a finals de la temporada passada. M'ha estranyat que en el "mercato" d'enguany ningú s'hagi platejat la possibilitat de fitxar un central. És veritat que hi ha recanvis eficaços com Abidal, Mascherano o Busquets però no és la seva posició natural i em sembla que Puyol necessitarà descans molt regularment.També hi ha Fontàs, un jugador amb projecció i talent però poc preparat per afrontar una emergència de nivell. Milito ja ni el compto, d'aquí pocs dies s'entorna a "jugar" al seu país. El lateral esquerre per Abidal amb Maxwell i Adriano esperant a la banqueta.

Arribats al mig del camp, trobem a Sergio Busquets de pivot defensiu amb Mascherano de suplent però amb poder per anar jugant. Xavi i Iniesta són intocables d'interiors i a la banqueta hi haurà el discret Keita però amb segurament dos pesos pesants per davant seu, Thiago per una banda, el noi hispano-brasiler està en ple àuge futbolístic i li surt tot allò que prova. Per altre banda, es preveu que vingui Cesc. Sembla que estem a la recta final de les negociacions i el català d'Arenys, hi estiguem a favor o no, acabarà vestint un altre cop de blaugrana. 

Per acabar, a la davantera tenim a tripleta atacant Pedro-Messi-Villa amb l'argentí portant el pes. A la banqueta esperant el seu torn hi haurà Alexis Sánchez, que pel preu que ha costat ja pot demostrar el que val. Segur que tindrà un paper important i se li donaran minuts. També esperarà Afellay, que sempre que encara a porteria amb atreviment. Amb les marxes de Bojan i Jeffrén, Jonathan Soriano queda com a comodí a tenir en compte per minuts residuals (Copa del Rei i algun tràmit de lliga). El pitxitxi de Segona divisió és un golejador nat i val la pena quedar-se'l. Per altre banda entenc que el del Pont de Vilomara vulgui tenir un paper protagonista en algun altre equip, tot i que l'actual lesió que pateix el perjudica a l'hora d'obrir les portes cap a fora.

En general, podem assegurar que el Barça es mourà i jugarà semblant a com ens tenen acostumats ja que la plantilla no canvia en excés. L'únic problema que veig jo són el nombre d'efectius que hi ha en el primer equip del Barça. L'any passat ens queixàvem que teniem una plantilla curta, que les lesions ens havien respectat i que necessitàvem reforços. A hores d'ara, la plantilla encara és més curta que la de l'any passat. Han marxat Bojan, Jeffren, a punt Milito per tant sols la incorporació d'Alexis. Haurem de confiar en excés amb el planter. Fontàs i Thiago ja truquen a la porta mentre un molt jove Deulofeu ja apunta maneres. Espero que les lesions ens respectin un altre cop, perquè no vull haver de jugar-me les garrofes amb criatures no preparades. No se'ls pot donar tanta responsabilitat de tant joves, és una imprudència. La seva participació ha de ser progressiva i crec que Guardiola ho sabrà gestionar. 

Pel que fa al Reial Madrid de Mourinho, tot caurà en responsabilitat dels mateixos de la temporada passada, Casillas salvant els mobles, Ramos, Carvalho i Marcelo defensant, Khedira, Ozil i Alonso al mig i després amb Cristiano Ronaldo monopolitzant les jugades d'atac. Mourninho reclama a Neymar, mentre Benzema i Callejón intenten guanyar-se el lloc. Moltes incorporacions però cap nom destacable. Tant sols Coentrao mereix ser mencionat ja que ha costat 30 milions d'euros.

En fi que ens espera una temporada molt llarga i apassionant. Sis títols que esperen amo, esperen el Barça.

Alexis, Bojan, Evans, Alonso i Uruguai

Per fi, per bo o per dolent, el serial de l'estiu juntament amb el de Cesc ha finalitzat. Alexis Sánchez ja ha estat presentat oficialment com a nou jugador del Barça per les properes 4 temporades. Després de setmanes i setmanes de negociacions eternes i estira-i-arronsa incabables, el jugador xilè ja és blaugrana. Tal com he expressat anteriorment, el reforç d'Alexis era prescindible, sobretot pel preu. Un noi que és l'estrella del seu país i que ha liderat com a pogut a la seva selecció durant la seva curta durada a la Copa América, ha estat valorat en 26 milions d'euros més 11 milions variables. és a dir, el Barça podria arribar a pagar 37 milions per aquest jugador que NO està consagrat en el món del futbol. Tenint en compte la delicada situació econòmica que està vivint el club i les errades en fitxatges que s'han produit des que Guardiola és a la banqueta, el club blaugrana no es pot permetre el luxe de renunciar els serveis d'un jugador malvenent-lo. Per tant, no pot passar com Ibrahimovic, Chigrinsky o Cáceres, els quals no es van arribar a amortitzar mai. És hora que es pugui treure el màxim rendiment als jugadors fitxats i vendre'ls si és necessari i a bon preu (com Touré Yayá, per exemple).

Diuen que Alexis va ser una petició expressa del Pep i espero que tingués en compte que és jugador amb un estil molt diferent al Barça i que l'haurà de saber educar a la manera de jugar del Barça, cosa que no va aconseguir amb Chigrinsky. Guardiola assumeix la responsabilitat d'aquest fitxatge i n'haurà d'assumir les conseqüències, siguin positives (tant debò) o negatives. Ja no es poden fer experiments d'aquest tipus tant arriscats, i menys quan els preus que mouen el mercat són tan elevats. Li desitjo el millor a Alexis i espero que pel bé del Barça s'adapti i la pressió rebuda últimament no l'afecti sobre el terreny de joc.

La incorporació d'Alexis ha afectat directament a Bojan Krkic, que ja és nou jugador de la Roma. El noi de Linyola se'n va enfadat amb Guardiola per la manca d'oportunitats que li ha donat i espera triunfar a fora, al costat de Luis Enrique. Entenc relativament a Bojan que li quedés l'espineta de no haver pogut jugar ni un minut de la final de la Champions a Wembley. Per altre banda, comprenc que Guardiola digués prou i estigués fart de la poca efectivitat que tenia Bojan quan es trobava sobre el terreny de joc. El millor que pot fer Bojan és escampar la boira i que exploti el seu futbol a l'estranger, així, d'una vegada per totes aconseguirà madurar futbolísticament.

Deixant el futbol a banda, aquest diumenge passat ha acabat el Tour de França de ciclisme, el qual ha guanyat meritòriament Cadel Evans. L'australià veterà ha fet una feina impecable rematada dissabte en la seva especialitat, la contrarrellotja. Els germans Schlek han lluitat fins el final tot i que no l'han atrapat. Contador s'ha quedat amb un pam de nas i ha fet un mal Tour, fallant a les etapes decisives, les de muntanya. Per altre banda, Samuel Sáchez se'n va satisfet per la feina feta, aconseguint el maillot d'escalador.

En F1, un nou gran Premi, aquest cop a Alemanya, ha indicat que els Red Bull ja no són tant superiors i que Hamilton i Alonso intentaran posar les coses difícils a Webber i Vettel fins el final. Malauradament, sembla que ja és massa tard.

El futbol que estem veient aquests últims dies es basa en partits amistosos, molts d'ells infumables. Però també hem pogut veure una competició oficial com és la Copa Amèrica. Durant tres setmanes, els països sud-americans han disputat a l'Argentina la competició continental. Amb els desastres de l'Argentina i Brasil, l'única selecció que ha fet un paper més que digne i ha acabat guanyant el torneig ha estat l'Uruguai de Tabárez, que amb els gols de Forlán i Luis Suárez, es van cruspir al Paraguai en la final celebrada ahir al Monumental de Buenos Aires.

En fi, el món de l'esport no s'atura mai, però tots desitjem que comenci el futbol de veritat, el futbol del Barça. Cada cop queda menys per la disputa de la primera competició oficial, la Supercopa d'Espanya contra el Reial Madrid.

Mercato blaugrana

Des que es va disputar la final de la Champions el dia 28 de maig no tenim futbol del bo, i això propicia que comenci el famós mercato de fitxatges. Tot són especulacions de fitxatges i noms de jugadors que sonen al voltant de diferents clubs a la vegada, però un munt d'ells, per no dir gairebé tots, no s'acaben produint. A can Barça hi ha feina d'entrades i sortides.

Entrades: 

ALEXIS SÁNCHEZ: El xilè de 22 anys és el que sona amb més força per reforçar la plantilla blaugrana. És un jove de poca estatura que es caracteritza per la seva habilitat amb la pilota als peus i per l'atreviment individualista. És evident que el Barça necessita un jugador una mica descarat, però el seu individualisme sobre la gespa, no acaba d'encaixar al vestidor blaugrana. Ningú posarà en dubte la qualitat que pot tenir aquest noi que és el referent del seu país, ara, el preu és molt discutible. Els Pozzo, propietaris de l'equip on juga l'Alexis (Udinese), demanen una quantitat estratosfèrica per un jugador que no està consagrat en el món del futbol i que té un palmarès escàs. És a dir, aquest futbolista encara no ha demostrat el seu talent en un equip gran com per merèixer ser valorat en més de 25 milions. No ens enganyem, poca gent ha fet un seguiment del rendiment d'Alexis a l'Udinese i l'únic que hem fet tots plegats és veure els vídeos meravellosos pel Youtube. Per molt que un jugador hagi mostrat la seva qualitat en un equip menor com és l'Udinese, ningú pot assegurar que aquestes delícies es repeteixin a can Barça. És una situació similar a la Chigrynsky, on Guardiola el reclamava al preu que fos perquè havia vist imatges impressionant del jugador ucraniès per la tele. Doncs no pot ser. L'entrenador ha de ser conscient que en aquests jugadors que es fixa estan en lligues inferiors i que molts d'ells, en el fons, no tenen nivell per estar al Barça. Per acabar-ho de rematar, cal recordar que Alexis Sánchez vindria a Barcelona ha ser suplent i pagar uns 30 milions d'euros per un jugador que ve a sentar-se a la banqueta és un luxe innecessari que l'economia blaugrana no es pot permetre en aquests moments. És a dir, és inevitable el deute que té el Barça, però segur que el dany podria ser molt menor si s'haguéssin fet millors inversions en fitxatges i no tants "fiascos" com els que han passat per aquí (Ibrahimovic i Chigrinsky principalment, però amb Hleb, Keirrison, Henrique, Cáceres i alguna desgràcia més inclosa). Així doncs, que pensin seriosament si és un bon fitxatge aquest d'Alexis Sánchez perquè el Barça no es pot permetre més errors d'aquest tipus.

CESC FÀBREGAS: Un estiu més, el d'Arenys torna a ser el gran desitjat pel Barça. La meva postura no ha canviat respecte Cesc Fàbregas, crec que no se la de fitxar perquè és molt car pel seu valor real. Similar a l'Alexis però ja més consolidat. L'estrella de l'Arsenal, amb un palmarès poc ple de triomfs, vol tornar a la casa d'on havia marxat fa uns anys. Crec que un jugador que un dia se'n va anar voluntariàment no se'l pot tornar a fitxar per una quantitat gaire elevada. En Gerard Piqué va tornar al Barça per pocs diners i s'ha pogut rentabilitzar de forma clara, però en canvi, no es pot pagar la quantitat que demana l'Arsenal perquè, primer de tot, el Barça va perdent interès en el fitxatge de Cesc, que hagués estat millor que tornés a casa fa una o dues temporades abans. Molta gent el vaticina com el successor de Xavi, però no l'acabo de veure amb el mateix estil i precisió de passada que té el de Terrassa. Cesc acostuma a jugar més avançat i xuta amb més freqüència. Sembla que el serial de Cesc no s'acabarà mai i que ell seguirà somiant en jugar al Camp Nou com a local.

ROSSI: Pel que fa al davanter italià del Vila-real, el trobo un bon jugador que té  estil Barça i que està boig per venir. També cal dir que potser el seu perfil ja està ocupat a can Barça però a mi em sembla un bon recanvi per tenir a la banqueta i per donar descans a les estrelles titulars. Malauradament, sembla que el club castellonenc també vol fer negoci i no sembla gaire entès amb el Barça.

La veritat és que s'ha parlat poc de la possibilitat d'incorporar algun defensa. No ho entenc. La passada temporada vam tenir feina per acabar-la amb dos centrals fixes i no es pensa en fitxar? Exceptuant Piqué que és l'únic amb màximes condicions per jugar (aquesta temporada passada ha jugat molts partits), de centrals anem molt curts. Puyol és molt bo però es innegable que el final de la seva carrera futbolística s'acosta i està bastant baldat físicament. Milito ja no compta i els joves del filial com Fontàs no estant a punt per partits importants de veritat. Mascherano, Abidal i Busquets poden resituar-se en posicions inhabituals per a ells, però on hi hagi un central pur i dur millor. Per tant, crec que s'ha fitxar un central, que no acostumen a ser gaire cars en el mercat de fitxatges.

Sortides:

BOJAN: El jugador de Linyola fa masses anys que es troba en situació irregular i encallada. Va pujar massa d'hora al primer equip i durant moltes temporades ha estat considerat la promesa que algun dia seria titular. Però entre la poca confiança que li han concedit i que no ha sabut aprofitar els minuts que li han donat s'ha anat ensupint i ara està "out" dels plans victoriosos de Guardiola. És hora per que el jugador marxi a algun altre club de menys renom on pugui ser titular indiscutible i on pugui formar-se com a jugador de forma regular i contínuada. El dret a recompra seria una bona opció per possible millora del jugador, però sincerament, crec que Bojan mai podrà triomfar al Barça com a titular.

THIAGO: El cas del fill de Mazinho és especial. Per una banda és indubtable que és un gran jugador pel centre del camp i segur que que té molt de futur. Per altre banda, tal com apuntava el seleccionador espanyol sub 21 l'altre dia, Thiago no podrà ser l'hereu de Xavi fins que no sigui més humil. és a dir, és un bon jugador però la seva xuleria prematura, la seva poca humilitat i el seu poc agraïment al club que la fet créixer (l'altre dia afirmà: "jo vull triomfar en el món del futbol i no al Barça") no acaben de concordar amb els ideals del vestidor de Guardiola. Per tant, en aquest cas no tinc clar que és el convenient pel Barça, si traspassar-lo o mantenir-lo. Tot i que crec que es pot redreçar el seu comportament i pot mostrar la seva qualitat aquí.

JEFFREN: El canari també és un cas especial. Ho diré ben clar, no sé qui el va pujar al primer equip, però mai l'he vist demostrant que tingui nivell per jugar al Barça. També desgraciat per les lesions, no ha tingut continuitat ni en partits de Copa. El traspàs seria el millor per a tots.

MILITO: L'"avi" argentí tindrem feina per treurent-se'l de sobre. L'hivern passat va voler marxar al Malàga i Guardiola no el va deixar amb l'excusa que comptava molt per a ell i tenia un paper important. Doncs bé, era una mentida podrida perquè amb una defensa desfeta va preferir moure peces i pujar nois del filial que posar-lo a jugar a ell. Per tant, que se'n vagi a algun club a rematar el poc futbol que li queda. Gràcies i adéu.

JONATHAN SORIANO: El català ex de l'Espanyol ha reviscut després d'aprofitar la oportunitat que li ha donat el Barça B. Ha demostrat la seva gran qualitat sent el pitxitxi de Segona Divisió A i ha mostrat de llarg que es mereix jugar a un equip de primera, aquí o a l'estranger. Jo me'l quedaria al primer equip com a recanvi perquè crec que si pot confiar. Ara que també entenc que per l'edat que té, vulgui explotar el seu futbol abans no sigui massa tard.

En un estiu sense cap competició important (tant sols la Copa América), haurem d'alimentant-se del mercato de fitxatges. Fins el mes d'agost, res de res.

Temporada 2010-11

Després de dies de celebració dels títols aconseguits i un cop acabada la temporada, toca fer  blanaç del què ha donat de sí aquest període.

El Barça ha fet una excel·lent temporada amb una nota ratllant la perfecció. Després d'una temporada amb una lliga aconseguida amb 99 punts i amb l'any de les Sis Copes a la memòria, no era fàcil tornar-se a centrar i buscar l'èxit de nou. Però Pep Guardiola ha seguit demostrant el què val com a entrenador i gestor de vestidor que ha sabut motivar a jugadors amb el palmarès ple. Un equip que començava entrevancant-se a la lliga (Hèrcules, Mallorca) i que amb la pressió que arribava des de Madrid, semblava derrocar l'imperi blaugrana. Però tot i les cosntants faltes de respecte arribades des de la capital per part de la premsa i dels vestidor mateix, aquest equip va fer més pinya que mai i es van unir encara més. El 5-0 va ser el punt culminant d'aquesta temporada en què el Barça va demostrar que aquesta lliga tenia amo per molt que a Madrid ho intentéssin impedir. Ni Mourinho, l'antídot perfecte per aquest Barça ha pogut fer res per tombar el Pep Team. Malgrat que a la lliga hi hagut emoció fins ben al final i que s'ha hagut d'obtenir molts punts per proclamar-se campió, l'objetiu màxim pel madridisme era "la décima". 8 anys queient a vuitens de final de la Champions era el trauma dels blancs, que amb Mourinho hi vèien l'últim cartutx de Florentino per portar el Reial Madrid a la glòria com fa 50 anys enrere. Però un cop superat l'obstacle maleït, l'etern rival es creuava  a semifinals, on es demostraria (si és que hi havien dubtes) que l'equip més bo i amb més qualitat sobre el terreny de joc era el Barça, que un cop superada aquesta prova, surtia llançat cap a la victòria de Wembley contra un feble Manchester United. L'única pedra en el camí del Barça se'l va trobar a la Copa, on en una final estranya, els nervis i les pors entregaven el títol al Madrid a la pròrroga.

On no arriba el futbol, arriben les paraules. Aquest va ser la situació en què es s'ha trobat el Reial Madrid aquesta temporada. Davant la superioritat ( no tant aclaparadora com altres anys però déu ni do) del Barça, el club blanc impotent s'ha limitat durant tota la temporada a lluitar contra l'equip blaugrana de totes les maneres possibles. El recurs usat amb més freqüència va ser les queixes en rodes de premsa liderades pel gurú antibarça José Mourinho. Un entrenador molt prestigiat que ha repartit la seva qualitat per Anglaterra i Itàlia que podia presumir d'haver derrotat al Barça actual. Durant aquesta temporada, el portuguès ha demostrat que el seu discurs és tant auster com el seu futbol i s'ha limitat a atacar al vestidor blaugrana de totes les maneres que ha pogut. La falta de punteria de Villa o, l'excusa més fàcil, l'ajuda dels àrbitres (el famós POR QUÉ?) al Barça han estat els temes més utilitzats per l'entrenador del Madrid. Però per sort, el vestidor del Barça ha quedat aïllat d'aquest atacs contínus. 

Tot i el rebombori que ha centralitzat Mourinho, per sort, el futbol s'ha imposat i aquest Barça ha parlat sobre el terreny de joc. Aquest equip forma una gran família i mentre la pilota vagi entrant i la victòries vagin arribant, no dubto que aquest grup serà sublim. Però el problema el tindrem quan tot aquest somni s'acabi i aquest model no sigui productor de victòries. Llavors caldrà replantajar-se què cal fer i malauradament em temo que aquest dilema el tíndrem ben aviat, quan Guardiola marxi. Tot i això cal recordar que qui juguen són els futbolistes i que mentre hi hagi Xavi i Iniesta al mig del camp meravellant-nos amb les seves delícies, Messi exercint de millor del món i una barrera darrere amb Piqué, Vasldés i el veterà Puyol podem estar traquils perquè són jugadors que tenen incolcat l'esforç, la humiltat, la solidaritat i ,sobretot, la qualitat. 

De moment, ningú s'interposa a aquest equip que acaba d'escriure un capítol més de la història, així doncs, gaudim. 

Europa corona el Barça

El Barça es va proclamar campió d'Europa després de derrotar al Manchester United en la gran final de la Champions celebrada al mític estadi de Wembley, a la ciutat de Londres. Després dies i hores eternes de prèvies des de la capital anglesa, l'hora de la veritat va arribar. L'onze de gala del Barça amb l'absència sorprenent de Puyol va sortir molt nerviós sobre la gespa i durant els primers 10 minuts (com va passar a Roma), el domini del joc va ser més pel Manchester United. De mica en mica, el Barça es va anar fent amb la possessió, tocar i tocar i amb el tiki-taka inconfusible. La primera part ja estava en mans del conjunt blaugrana i després de continus atacs, Pedro va obrir la llauna després d'una gran passada del de sempre, Xavi. El domini era aclaparador per ser una final de la Champions i semblava que el gol de la tranquill·litat podia arribar en qualsevol moment però en una jugada aïllada, Rooney va completar una bona combinació del conjunt anglès que va acabar al fons de la porteria de Valdés. Resultat immerescut, però en una final toca patir. Ja la segona part, amb un Barça endollat de nou, les accions atacants blaugranes eren constants. Al minut 53, Messi obria una escletxa cap a la glòria amb un gol dels seus. L'exhibició va continuar i Villa va tancar el recital amb un golàs que li salva la irregular temporada que ha fet. A la segona part no va existir el Manchester United i només es va dedicar a contemplar el bon futbol del rival i a fer esporàdiques faltes (Valencia). L'àrbitre hongarès (per sort no va ser protagonista), va xiular el final del partit i l'eufòria es va desbordar a Wembley, a l'Arc de Triomf, a Canaletes i a tot arreu. La quarta corona europea ja estava en mans del Barça entrant en el club selecte d'equips amb un nombre de títols de Champions envejable. 

Gran partit de tot l'equip, va marcar la tripleta atacant, Xavi brillant i la defensa perfecte. Abidal va aixecar la orelluda gràcies a la solideritat del capità Puyol. Després va venir la corresponent celebració. Festa privada, rúa i parlaments al Camp Nou.

Aquest equip segueix la llegenda, segueix fent història i ha conquerit un nou títol, el títol més valorat del continent. Celebrem i no ens cansem mai de lloar aquest gran equip incansable liderat pel motivador Guardiola que després d'aconseguir el 10è trofeu segueix tenint ambició per anar a més. La glòria en que està el Barça, fa que el vestidor sigui més que mai una família i mentre la pilota entri, aquests jugadors formaran un gran equip, visca el Barça!!!!!!

Vídeo del partit

Pd: Això no és tot, des de Colònia, el Barça d'handbol s'ha convertit en campió d'europa després de derrotar al Ciudad Real, quin orgull ser d'aquest club!

La gran final de Wembley

Dissabte viurem la gran final de la Champions League que enfrontarà els dos millors equips d'Europa que han guanyat les seves respectives lligues, el Barça i el Manchester United. Fa dos anys, aquests mateixos equips ja es van citar a Roma en una final que va ser clarament pel Barça. En una final no hi ha mai favorits tal com indicaven Guardiola i Messi, per tant no es pot anar amb la seguretat d'aconseguir el títol perquè davant hi haurà l'històric United amb Ferguson a la banqueta. A primera vista, Ferguson atemoreix a tots el rivals amb la seva veterania i experiència, però a la pràctica, en la final de Roma per exemple, va demostrar que era tímid a l'hora de fer el plantejament tàctic i que Guardiola era més valent que ell, buscant l'atac. Però cal recordar que els que corren són els jugadors.

El Barça té una plantilla curta sense gaires recursos. Té un gran onze de gala que segurament veurem dissabte (Abidal i Puyol entre els dubtes), però té una banqueta bastant pobre, això provoca que el pes de l'equip l'hagin hagut de portar els de sempre i a aquestes alçades de la temporada ja estan bastant esgotats físicament. El Manchester United és ben el contrari, tenen una banqueta extensa que permet fer dues alineacions diferents. Tenen molts atacants ( Chicharito Hernández, Rooney, Berbatov, Park, Valencia, Owen, Giggs, Nani, etc...) que permeten alternar-se el descans. Una zona defensiva veterana amb Ferdinand, Scholes i Vídic que reparteixen llenya i  una porteria regnada per l'holandès que es retira, Van der Sar.

Per tant el fons d'armari el té més extens el conjunt anglès, però nosaltres confiarem amb el nostre equip. Veurem si Piqué i sobretot Puyol i Abidal estan en òptimes condicions o si Mascherano tindrà algun lloc destinat per a ell després de la gran temporada que està realitzant. Xavi i Iniesta ja sabem com han d'estar i el més preocupant és la davantera. Villa està molt desafinat i en una final s'ha de ser letal, Pedro està irregular i Messi és déu i sap quan ha d'aparèixer. Deixem-ho tot a les seves mans i esperem que no ens facin patir gaire, que marqui qui vulgui però que el Barça guanyi la quarta corona europea que el situarà entre l'elit dels equips europeus.  Visca el Barça!

CAMPIONS DE LLIGA!

Ahir el Barça es va proclamar campió de la lliga espanyola de primera divisió per 21ena vegada en la seva història. Després d'una temporada llarga, dura i treballada, ahir a l'estadi Ciutat de València del Llevant, el conjunt de Pep Guardiola va poder celebrar el títol de més mèrit i més costós que marca la regularitat d'un equip. A falta de dues jornades pel final de la lliga, el Barça en tenia prou amb un empat per convertir-se matemàticament campió. Així ho va fer. En un partit que no serà gaire recordat pel seu futbol, el Barça va controlar durant la primera part i Keita va marcar un bon gol de cap després d'una passada espectacular de Xavi. Tot i això, una waka-empanada de Piqué i Valdés va propiciar que l'estrella equatoriana Caicedo marqués l'empat. Aquest empat beneficiava a tots dos i a la segona part, excepte alguna ocasió de Messi, els dos equips es va posar d'acord per acabar el partit amb taules al marcador. Els últims minuts fins i tot van ser avorrits. El més important, que ja teniem el títol de lliga a la butxaca d'una vegada per totes.

Ahir es va resoldre el que tots plegats ja pronosticàvem des de feia setmanes, que la lliga seria pel Barça. Una lliga que ens deixa molts records: la victòria al Reyno de Navarra després d'arribar tard per culpa dels controladors aeris, la golejada històrica a l'Almeria per 0-8, el començament decebedor amb la derrota al Camp Nou contra l'Hèrcules, la lluita de pitxitxis entre Messi i Ronaldo, etc...Però sense cap mena de dubte aquesta serà la lliga del 5-0 al Reial Madrid. Aquell dilluns, dia després de les eleccions, el Barça li feia un repàs de d'alt a baix a l'etern rival dels 300 milions d'euros i amb un esperançat Mourinho a la banqueta. El Camp Nou s'ensorrava amb la maneta completada per Jeffrén. 

La era del Barça de Guardiola continua. Ni dopatge, ni arbitratges, ni muntatges informàtics, ni el discurs redundant de Mourinho han tombat aquest Barça. Un vestidor unit pel bo i pel dolent (malaltia d'Abidal), que no s'ha rendit i s'ha tapat les orelles quan ha sentit calúmnies en contra seva. Tot gràcies al gran gestor del vestidor, Guardiola. El de Sampedor segueix amb la seva ratxa triunfal des que entrena al Barça i en tres anys, 3 lligues seguides i un munt de títols més. El veterans es creuen incrèduls quan veuen que el Reial Madrid és l'equip que celebra les Copes del Rei davant la seva afició de forma desesperada davant el domini aclaparador del Barça, després de dècades les tornes han canviat radicalment. 

El dia que Ronaldinho feia posar d'empeus al Bernabéu després de marcar el 0-3, aquell dia, molta gent de certa edat era la que advertia "gaudiu d'això que tardarà anys fins que torni a passar de nou", però després es va encadenar amb l'època de Guardiola, del gran Messi i ni els canvis de presidència, ni paràsits com Ibrahimovic han fet decaure aquest equip. Per molt que des de Madrid ho intentin, aquests moments es innegable el domini del Barça en el futbol mundial, per tant disfrutem-ne i que continuï el gran cicle blaugrana. Visca el Barça! (I a Wembley tenim una altra cita amb la història, el dia 28 toca la cirereta d'aquesta temporada)

Pd: S'ha d'acabar la lliga per força, així que diumenge a les 21:00 (gran horari) al Camp Nou, Barça-Deportivo de la Corunya (segurament amb molts suplents). Demà rua per Barcelona.

Cap a Wembley!

Ahir es va tancar la sèrie de 4 clàssics que ens han fet parar boig els últims 18 dies. El balanç el podem considerar positiu. La lliga al sac i el més important, la classificació per a la final de la Champions que es disputarà el proper 28 de maig al mític estadi de Wembley. El futbol ha fet justícia i ha otorgat el premi al Barça de Guardiola. Amb el 0-2 de l'anada, el Madrid era qui havia de buscar els gols de la remuntada, i el Barça no tenia cap pressa per buscar el gol. Els blancs van sortir a mossegar i a pressionar ben amunt. La pilota era pel Barça però el Madrid s'estava desgastant físicament mentre buscava la porteria de Valdés en ocasions de contraatac on el Barça no estava atent. El Barça va tenir diverses ocasions a finals de la primera part però el gol de la sentència definitiva no havia pogut arribar. 0-0 al decans i Wembley més aprop. Ja a la segona part, el Barça va trobar-se una mica descol·locat mentre el Madrid s'acostava amb ganes a la porteria contrària. Però en una de les jugades d'atac del Barça, Iniesta va fer una gran passada perquè Pedro rematés dins la porteria de Casillas i matés l'eliminatòria. El Madrid no va decaure i va retallar distàncies amb gol de Marcelo però tot i això, veien clarament que no estaven capacitats per remuntar l'eliminòtia, ja que tenien tot l'estadi en contra i amb prou feines tenien la pilota. Perdent els nervis, fent faltes constants (31) i sentint-se impotents davant l'evident eliminació. La cirereta del pastís la va posar Abidal, que després del calvari en la seva salut, va retrobar-se amb l'afició del Camp Nou. L'àrbitre De Bleekere va xiular el final del partit i tot el barcelonisme va celebrar el pas a la gran final. Durant minuts, els jugadors van celebra-ho sobre la gespa, van mantejar a Abidal, van donar la volta al camp i van viure-ho com si fos la consecució d'un títol. A un pas de glòria, si no és que ja hi som.

Els jugadors van complir amb el seu deure. Piqué i Mascherano van estar molt bé de centrals. Messi va estar tapat i Pedro va aconseguir el gol de la tranquil·litat. Keita va donar oxigen.

Amb el paper victimista que fa el Reial Madrid només hi surt guanyant el Barça, que parla sobre la gespa. La roda de premsa de Karanka manipulada per Mourinho des de l'hotel, va ser una vergonya, que només fan que queixar-se dels arbitratges sense cap tipus d'autocrítica, per nosaltres millor. Dissabte 28, tenim una altra cita per la història, segurament contra el Manchester United.

Pròxim partit, a guanyar la lliga, derbi al Camp Nou, diumenge a les 19:00, Barça-Espanyol.

Vídeo del partit