Fi de l'agonia

Per fi s'ha posat punt i final a una temporada desastrosa. S'ha acabat una temporada marcada per les desgràcies a Can Barça. Des de la maleïda desaparició de Titot Vilanova fins a la fosca contractació de Neymar, la dimissió del president Rosell o la prohibició efímera de la FIFA per operar al mercat de fitxatges, entre d'altres. L'ambient, sens dubte, no ha estat favorable però els fets no han ajudat gens ni mica a confiar en el lideratge de la institució. Sigui com a causa o consequència, les coses al vestidor i al terreny de joc tampoc han funcionat. L'accidentada i arriscada contractació de Gerardo Martino com a nou entrenador pel Barça no ha produit els efectes esperats. Era una aposta personal de Rosell i l'entrenador argentí torna a casa seva sense conèixer el club que el va fitxar. És òbvi que el Barça és el club més complex, més rebuscat i més complicat d'entendre, per tot el què suposa l'entorn i el joc de l'equip. A aquesta característica se li afegia que l'elegit era un entrenador sense coneixements del futbol europeu ni experiència prèvia al vell continent. Un hàndicap que no ajudava a confiar en un futur pròsper. Un pobre extraterrestre acabat d'aterrar que no se n'ha assabentat (ni s'hi ha esforçat gaire crec) de com rutllen les coses aquí. Es pot entendre que l'entrenador volgués aportar una nova metodologia de treball, no cal estar lligats ni a l'estil de joc ni als entrenaments dels últims anys. Però el problema ha estat, quina era l'alternativa de Martino? Jugar a la defensiva i esperar al contraatac? Dependre d'un resultadisme que ha acabat defallint? Passar l'estona (jugant a rugby) i perdre el temps durant els entrenaments enlloc de fer proves físiques? No fer ni una estratègia tàctica en tota la temporada i limitar-se a fer canvis de peça per peça durant els partits?

Aquesta era una temporada important. La plantilla que va tocar el cel amb Guardiola s'acostava a la seva fi, al seu desgast. Tot i la lliga de 100 punts de l'any passat, la golejada del  Bayern va advertir al club blaugrana que necessitava canvis estructurals i profunds, però aquests no han arribat. Una sèrie de jugadors que ja ho han guanyat tot durant anys, sense il·lusió per córrer a Granada o Valladolid, sense motivació com l'Atlètic de Madrid, Uns pensaran que és una vergonya perquè és la seva feina i cobren molt, d'altres creuran que és normal i que quan això succeïx s'ha de donar pas a gent nova, amb experiència però amb objectius per assolir. Amb aquestes circumstàncies el paper de l'entrenador és fonamental, és ell qui ha de fer-los retrobar les ganes, és ell qui ha de guiar-los. És una tasca difícil, de ben segur, però Martino no ha liderat aquest grup com hauria d'haver fet en moments crucials. Els mateixos jugadors se n'adonaven de tal desgavell fins al punt de recriminar-li el baix rendiments dels entrenaments. Martino i els seus ajudants han tingut les eines i el temps a la seva disposició per adaptar-se al nivell Barça, per dominar els recursos i manar dins el vestidor. Però no n'han sabut, o fins i tot no han volgut. Els jugadors han aprofitat aquesta màniga ampla. Alves penjant vídeos, Messi marxant a l'Argentina a recuperar-se, dies de festa gratuïts en setmanes claus, etc...Fa potser mesos que Martino s'havia rendit, que havia abaixat els braços i plegat veles. Cansat i aclaparat per tot el què comporta esdevenir entrenador del Barça, no ha encarat el tram decisius de temporada amb la professionalitat i l'ambició que se li exigeix al seu lloc. Quina credibilitat pot tenir un tècnic davant els seus jugadors si ell és el primer que pensa en abandonar la nau? Quin discurs d'implicació pot transmetre? 

D'acord, els jugadors tenen bona part de culpa. Les vaques sagrades del vestidor sabien que jugarien els partits clau independentment del què hagués passat setmanes abans. Tothom sabia que Martino no s'atreviria a posar Tello o  Sergi Roberto enlloc de Cesc o Messi. Això donava tranquil·litat a les patums com Piqué, que veient la nul·la competència que tenia a la banqueta podia permetre's el luxe de "menjar-se gols" ell sol. Les lesions tampoc han ajudat. Valdés perdut per mesos (i ja per sempre), Puyol sense fer acte de presència sobre el camp i Messi, què dir de Messi. 

Els perills de jugar exclusivament per Messi es podia interpretar des de feia algunes temporades. Efectivament, quan l'astre argentí ha abaixat el seu pistó, sigui per lesió, per desgana o perquè hi ha Mundial. Els registres anotadors han hagut de ser coberts per altres jugadors més irregulars i menys fiables com Alexis Sánchez. Amb un Pedro absent i un Neymar en adaptació, l'atac blaugrana s'ha vist mancat de recursos en els que confiar. La pressió comença des de l'atac i si Messi no vol córrer per recuperar pilotes sorgeix un problema. Per primera vegada en anys, Messi ha rebut algunes crítiques davant el seu baix rendiment, no tant pel seu encert si no per la seva actitud passiva sobre la gespa. Probablement és un símptoma extrapolable a la resta de l'equip. En aquestes últimes jornades s'ha comprovat que el Barça era incapaç, potser volia, però ni el físic ni les idees li permetien assolir res. A tot això, Messi acaba de firmar una renovació multimilionària. El públic blaugrana admira Messi i confia en què torni a ser el d'abans, però la paciència en el futbol és força limitada.

Vaja, un cúmul de fets i situacions que han derivat en una sequera lògica de títols i un equip força desestructurat per molt que ho neguin. S'ha posat fi a una temporada a la deriva, amb poques il·lusions i un final dolorós, sens dubte ha conclòs una agonia. Toca girar pàgina i orientar un nou projecte, un nou cicle en el que treballar i fonamentar el futur Barça. El nou entrenador, Luis Enrique, aportarà l'exigència necessària en aquest vestidor. S'ha de recuperar els bons mètodes de treball i fer pinya dins el vestidor, sense que el tècnic adori els seus subordinats, però sí que tingui mà dreta per relacionar-se amb ells, cosa que costarà amb un entrenador amb tant de caràcter. Finalment, és l'hora de Zubizarreta, els socis no hi tenim gaires bones expectatives però la feina s'ha de fer immediatament. S'ha retardat el procés de renovació de plantilla i aquest estiu són necessàris uns 7 jugadors nous i la caiguda d'alguna estrella com Cesc, Alexis o Alves. Dos porters (Ter Stegen és una aposta valenta i arriscada, però compte que la porteria és un lloc cabdal), dos centrals de nivell, un nou lateral dret, un mig campista per donar descans a Xavi i un davanter que aporti noves resolucions davant de porteria. Probablement, això són més esperances i pronòstics dels diaris esportius que futures realitats. Amb Zubi al capdavant potser només hi haurà dues o tres incorporacions per necessitat òbvia ( Valdés i Puyol) i prou.

Veurem com succeeixen els esdeveniments i com es confecciona la nova plantilla per la temporada 2014-15.

De Tito a Tata: La transició

Estem a les portes de l'inici de la temporada 2013-14 i després d'un estiu mogut, a Can Barça hi ha certes incògnites. 

Primer de tot, cal recordar com va anar la temporada passada i què es va fer malament per no tornar-ho a repetir. El curs 2012-13 es va veure marcat per l'absència de l'entrenador durant mesos a causa de la malaltia que l'afectava. En conseqüència, qui va posar-se al capdavant del grup va ser el seu segon entrenador, Jordi Roura. Malauradament, es va notar la inexperiència i el poc coneixement de Roura i l'equip ho va notar considerablement. Després d'una primera volta espectacular, el Barça va començar a perdre punts, o si més no, a jugar de forma menys exquisita i menys convincent. Les sensacions no eren gens bones i això es va evidenciar  aviat. Tant a la Copa, com sobretot en Champions, el conjunt blaugrana va patir una davallada que demostrava el seu mal estat en el moment crucial de la temporada (de març a maig). Es va remuntar miraculosament a vuitens contra el Milan, es va patir moltíssim a quarts contra el PSG i a semifinals va arribar la sentència final per un Barça que no mereixia seguir endavant. El Bayern de Munic, a part de mostrar el seu gran potencial, va evidenciar les mancances greus del Barça. Messidependència, pèrdues de pilota, poca pressió i mala defensa. El dolorós 7-0 rebut va doldre molt als culers i va fer obrir els ulls a tothom. Per això, malgrat haver guanyat el títol de la regularitat i haver fet 100 punts a la lliga, va quedar un regust agredolç per la decebedora etapa final i la desafortunada recaiguda del Tito.

Tito i el seu cos tècnic va abusar de l'11 de gala i va fer jugar masses partits als jugadors de sempre. Això va provocar un desgast físic que va afectar clarament a les eliminatòries decisives. Messi va patir una lesió a finals de temporada que no es va saber gestionar mai i van faltar de recursos a la davantera per suplir eventualment a Messi. Ni Alexis (que corria molt), ni Pedro (desastrós) ni Villa (molt discutit) van ser garantia de gol i no van oferir el què s'esperava d'ells. Paral·lelament,  no es va donar oportunitats a relleus que s'ho mereixien com Tello o Montoya. Per què amb la lliga guanyada no es va donar entrada a suplents habituals? Inexplicable. A més a més, la defensa es va veure afectada per les lesions i es va arribar al tram decisiu amb efectius mínims. Bartra va haver de donar la cara contra el Bayern quan no s'havia confiat en ell en tota la temporada. Independentment de les baixes, els centrals no han funcionat gairebé mai i Piqué ha estat  l'únic correcte. 

Finalment, errors a la secretària tècnica i a la junta. Es va badar amb la clàusula de Thiago, no es van atrevir a explicar els motius de la no-renovació d'Abidal (tot i que jo la comparteixo), s'ha venut al màxim golejador de la selecció espanyola per un preu escandalosament baix, no s'ha venut a un jugador (Valdés) que ha manifestat voler-se'n anar un any i mig abans de la finalització del seu contracte, etc...

Vaja, un temporada que deixa bastant que desitjar. No tant pels títols sinó per les sensacions i els fets ocorreguts. Per acabar-ho de rematar, Guardiola té una sortida fora de to i intenta dividir el barcelonisme des de Munic. A sobre, al cap de tres dies, el seu examic Tito Vilanova requeia del càncer i es veia obligat a retirar-se. Tot plegat, un maleït desastre i un malson.

De presa i a corre-cuita, s'ha fitxat a un entrenador que no ha dirigit mai cap equip europeu, que amb prou feines coneix la filosofia de club i que no sap gairebé ni a quin país ve. Gerardo Martino, amb currículum envejable a Sud-amèrica, s'afronta al repte més important de la seva vida. L'aposta ( encara no sabem si encertada o no) és molt arriscada una vegada més i Zubizarreta i la junta de Rosell es troben, jo crec, davant el judici final. Hi ha mala maror en l'entorn barcelonista, molta divisió i poca més paciència amb els dirigents actuals. Econòmicament, felicitats per la feina feta, però esportivament i socialment, molts errors comesos i poc crèdit per endavant. Penso que si el projecte del Tata Martino surt malament (tan debò m'equivoqui), tot plegat esclatarà pels aires.

L'altre gran incògnita és Neymar. Gran estrella a Sud-amèrica però encara no ha trepitjat mai Europa com el Tata. Després de mesos de publicitat d'aquest jugador als mitjans de comunicació, ha arribat l'hora de veure'l en escena. Futbolísticament, no tinc cap dubte de les seves qualitats, però el seu rol dins l'equip i la convivència amb Messi és el que fa perillar. Espero que Neymar pugui compatibilizar el seu gran joc i gols amb l'assumició de segon crack, sempre per darrere de Messi. L'entorn del jugador, no gaire favorable, també serà transcendental.

Per últim, el tema de l'estiu és "el central". La feina de la secretària tècnica hauria de ser la de buscar i descobrir jugadors d'arreu que compleixin característiques adients pel Barça. Però sembla que només es guien per recomanacions i tan sols s'interessen per estrelles com Thiago Silva (inacessible econòmicament) o d'altres menys convincents (David Luiz o Agger). D'acord que hi ha poca oferta de qualitat al mercat, però si tu saps des de fa temps que necessites un central per millorar el teu equip, fes una recerca exhaustiva i detallada de centrals amb perfil "Barça", sense arribar als extrems de Chigrinsky. No sé com acabarà, però amb Tito o amb Tata cal reforçar la defensa si no volem caure amb els mateixos paranys que ens van derrotar a finals del curs passat.

Època convulsa a Can Barça, temps de canvis i revolucions. Esterem a l'expectativa de com arrenca el curs 2013-14. Crec que Tata parteix amb poca confiança dels aficionats culers i això és un hàndicap pel nostre entrenador. Que tinguem sort.

Els entrebancs blaugranes i la recta final

El Barça de Tito Vilanova acabava l'any 2012 amb alegria i felicitat per la temporada que estava realitzant. La lliga estava ben encarada i les fases més importants de Champions i Copa quedaven encara lluny. Però tot just iniciar-se el 2013, el club es veuria immers en una situació convulsa, la malaltia de l'entrenador. Tito Vilanova semblava haver superat ja els impediments de salut de fa un any i per això s'havia vist amb forces d'heredar l'equip i posar-s'hi al capdavant. Però el maleït càncer va rebrotar i el tècnic empordanès va haver de deixar la direcció de l'equip en mans del segon entrenador, el desconegut Jordi Roura. Com a conseqüència implícita, el vestidor ha trobat a faltar durant dos mesos l'entrenador. A més a més, el seu substitut no ha volgut prendre el timó de l'equip i no ha volgut assumir el rol de primer tècnic per respecte al seu líder. Durant aquest temps que s'ha fet etern metre Tito es curava i recuperava en mans del millor metges a Nova York, el conjunt blaugrana havia d'esforçar-se per tirar endavant i amb automotivació dels jugadors. A causa d'aquesta situació, l'equip va començar a mostrar-se vulnerable en lliga. Derrota ilògica a Sant Sebastià, empat a València i victòries molt suades. Defensa molt feble amb els laterals massa ofensius, Alves criticat. Valdés encaixava molts gols, un per partit com a mínim. Finalment, al davant només Messi marcava la diferència, mentre Villa i Alexis no feien res de bo. 

Arribà la setmana tràgica. Les sensacions no eren gens bones i el Madrid se'n va aprofitar. El conjunt de Mourinho visitava el Camp Nou per disputar la tornada de semifinals de la Copa del Rei. Roura havia de fer canvis tàctics a la pissarra per a reactivar l'equip. Calia una defensa més sòlida, més ritme de pilota i extrems xutadors. Cap dels elements anteriors es va produir i el Barça ho va pagar ben car. Minut 23 de la segona part 0-3 en contra. L'etern rival humiliant i eliminant als blaugranes mentre el Camp Nou s'anava buidant. Aquesta tragèdia maquillada amb un gol d'Alba va deixar molt tocat l'equip i 4 dies després, en la visita del Barça al Bernabeu, els suplents madridistes van fer més sang de la ferida culer i van sumar tres punts tot i que la lliga ja estava encarrilada. Si la lliga estava encarrilada és per dos factors, primer perquè la primera volta espectacular dels blaugranes va ser impecable i segon perquè l'etern perseguidor va abaixar els braços ben d'hora i es va rendir fàcilment en la pugna lliguera. Però el moment crucial pel barcelonisme encara estava per arribar. El 12 de març s'havia de remuntar els vuitens de final de la Champions League contra el Milan després d'un partit desafortunat i gens treballat per part dels blaugranes a San Siro. El pessimisme o més aviat realisme imperava entre la culerada i semblava una gesta molt impossible, l'equip no transmetia gens de confiança en aquell moment. La incapacitat tècnica de Roura no semblava tenir la clau per trobar l'essència d'aquest equip. Calia recuperar les sensacions de l'origen, l'essència triomfadora del Barça de Guardiola. El vestidor va fer pinya i va sortir a mostrar la seva qualitat, amb possessió ràpida, pressió, bona defensa i eficàcia. Va tornar el gran Villa que s'esperava, fins i tot Alexis i Pedro s'hi van deixar la pell per assolir la remuntada. 4-0, òbviament patint una mica. El rival s'havia atemorit davant el Barça de les millor èpoques. La plantilla era conscient del moment que travessava i va remuntar pel Tito i pels aficionats, però sobretot pel seu honor. Culers com Xavi i Piqué i professionals com Alves o Messi van lluitar fins el final per seguir vius a la Champions i per seguir amb ganes i il·lusió de guanyar títols. Roura esbufegava, prova superada. La única derrota irremediable del seu període havia estat l'eliminació en Copa. La Champions i la lliga seguien dempeus.

I ara, si la salut li ho permet, arriba l'hora de Tito. Va liderar una arrencada de temporada insòlita i ara torna per a rematar la feina de tants mesos. Arriba la recta final amb la lliga "guanyada" i les fases definitives de la Copa d'Europa. Veurem què passa i quina és l'actitud de l'equip. Si Messi i Villa s'entenen sobre el terreny de joc em quedaré força tranquil. El què és segur és que la recuperació del Tito valdrà com un títol més.

El Barça de Tito funciona

Estem a finals d'any i toca fer balanç de quina és la situació actual a Can Barça. L'adéu dramàtic i sense títols de Guardiola va deixar en mans de Tito Vilanova la responsabilitat d'aixecar l'ànim dels culers, que es quedaven una mica tristos i descol·locats. Marxava el gurú, quedava la seva mà dreta. La veritat és hi havia dubtes sobre el de Bellcaire d'Empordà, aquell noi seriós i poc expressiu que lideraria el primer equip. A l'igual que a l'inici de Guardiola, Tito no començava amb tota la confiança del barcelonisme, que no el veia amb prou caràcter per ser l'entrenador. Però un inici i primera part de la temporada excel·lent ha consolidat a Vilanova com l'entrenador que necessitava el Barça després de la marxa del Pep, seguia la mateixa plantilla, les mateixes idees, la mateixa filosofia. L'equip es va creure a Tito com a entrenador i va seguir treballant igual que en temporades anteriors. Gairebé no s'ha notat el canvi a la banqueta. A falta de resultats, fins i tot crec que en Tito ha aportat idees més lògiques que el seu antecessor (fer descansar Messi, entre d'altres). 

L'era Tito ha començat amb bon peu. Un inici lliguer espectacular ha assegurat matemàticament ser campions d'hivern (campions de la primera volta) i gairebé donar vist per sentència aquesta competició. El Barça no ha fallat ni els partits clau (València, Atlètic de Madrid, Reial Madrid) ni els partits incòmodes contra rival teoricament fàcils (Getafe, Osasuna,etc), ha anat sumant de tres en tres, amb lluita conjunta fins l'últim minut. Això li ha valgut el liderat còmode respecte la revelació, l'Atletic de Madrid de Falcao i Simeone, que dubto que aguanti aquest nivell fins el final. Però el més important és la distància marcada respecte l'etern rival, el Reial Madrid, que en situació convulsa dins del vestidor, ha deixat escapar un grapat de punts en camps fàcils. En una lliga tan competitiva com aquesta no es poden perdre punts contra rivals com l'Espanyol, Getafe o Betis. Els blaugranes ho han aprofitat i han assolit un marge que els permet encarar la segona volta amb tranquil·litat, sabent que poden errar i seguiran tenint avantatge. Veient les sensacions d'aquesta primera part de temporada, es veu molt complicat que el Barça deixi escapar aquesta lliga que té en les seves mans.

És obvi que aquest bon inici de temporada és gràcies a persones amb noms i cognoms que han guiat al Barça a aconseguir més d'una vintena de victòries. Una d'elles és Lionel Messi que es va superant a ell mateix progressivament, sense mostrar-nos el seu límit. Entra al terreny de joc i només té com a objectiu  batre al porter per marcar. S'ho proposa i ho aconsegueix sempre. Li és igual el rival, ell sempre s'hi deixa la pell per introduir la pilota a la porteria contrària. No pensa amb rècords com els de Müller, sinó que pensa amb afiançar a victòria pel seu equip. Per damunt de les dades personals, l'argentí pensa amb l'equip. Un cop demostrat des de fa temps que és el millor jugador del món i potser de la història només queda esperar que pugui mantenir aquest rendiment físic i aquest olfacte golejador durant uns quants anys, o potser pot arribar a ser més bo encara? Sigui fortuna o no, fa coses inversemblants i ell sol desencalla partits. Sense fer un gran matx, marca els seus gols. Doncs tan sols queda gaudir-lo durant anys i anys (almenys fins el 2018) i reflexionar sobre les genialitats que fa. Es tardarà molts anys a tornar veure un jugador com aquest. Cada període de temps té un mestre de la pilota, però Kubala, Maradona i Ronaldinho quedarien enbadalits veient jugar a Messi.

Valdés no ha estat gaire afortunat i ha encaixat bastants gols. No s'ha de dubtar del seu nivell que ens ha salvat un munt de vegades. Malauradament es recorda més als golejadors que als porters. Al lateral dret hi hagut canvis constants. En un inici decebedor i ple de lesions de Dani Alves, el jove Montoya i sobretot Adriano li han pres el lloc al teòric titular. Alves s'hi haurà d'esforçar per aconseguir de nou la titularitat, ja que Adriano ho està fent molt bé, defensant, centrant i marcant. Els centrals també han anat variant al llarg de les setmanes. Les lesions de Puyol i Piqué van otorgar tota la responsabilitat a Mascherano. L'argentí no estava gaire convençut en aquesta posició i va fallar bastant. No es trobava còmode al costat de jugadors més inexperts com Song o Bartra. A conseqüència d'això el Barça ha encaixat molts gols en aquest inici de temporada, afortunadament això no ha afectat als resultat finals dels partits. El lateral esquerre és per un immens Jordi Alba, el gran fitxatge de la temporada. Compleix al darrere i sobretot en la part ofensiva. El mig del camp és indubtablement pels grans Busquets i Xavi acompanyats sovint per un fluix Cesc Fàbregas, que ha redistribuit a Iniesta a l'extrem esquerre, on el manxec s'exhibeix de valent però no gaudeix tant. Finalment, a la davantera, Messi portant les regnes al costat de Pedro i Alexis. Els dos extrems no han fet gairebé res de bo, especialment el xilè. Cap dels dos aconsegueix acabar amb la seva sequera golejadora, almenys el canari s'hi deixa la pell sobre el terreny de joc i lluita, però Alexis no fa ni això. El barcelonisme ja se li acaba la paciència amb Alexis. L'altre recurs al davant és David Villa que es recupera progressivament de la greu lesió, però encara no conveç a Tito per ocupar el lloc d'Alexis. L'asturià comença a impacientar-se i no ha jugat partits en els quals s'esperava la seva presència. Si no canvia el seu rol en aquest equip, l'estiu que ve podria canviar d'aires i acabar la seva decebedora trajectòria a Can Barça.

Doncs amb una bona plantilla completada per jugadors del planter com Tello, Thiago o Cuenca hi ha serioses opcions de reconquistar títols. Aquest equip no perd la gana de títols i això és millor. El trencaclosques encaixa, la màquina funciona. Mentre a Chamartín segueixin els problemes amb Mourinho, els blaugranes no hauran de patir gaire. Europa encara té temor al Barça, es digui Milan o Bayern, aquest club s'ha guanyat un respecte a l'elit futbolístic. Aquest Barça segueix enamorant, els títols ens esperen al maig.

PD: Esperem que Tito Vilanova es recuperi el més aviat possible d'aquesta maleïda malaltia que afecta a tanta gent i que aquest trasbals afecti el mínim al vestidor. Abidal ja l'espera per aixecar la cinquena Copa d'Europa a Wembley

És l'hora de Tito

Després de 3 mesos sense Barça, el conjunt blaugrana es torna a posar mans a la feina per tornar a lluir en el món del futbol. La temporada passada, sense la consecució de lliga ni Champions i el comiat del líder Pep Guardiola, tots els culers vam acabar una mica moixos. Semblava que aquest equip només podia anar lligat de la mà de Guardiola i que el cicle victoriós s'acabaria, però sense temps per pensar, Tito Vilanova va agafar la direcció de l'equip i es mostrar convençut de seguir fent història. Guardiola se'n va, però la seva essència, la seva filosofia i els seus valors romandran al vestidor blaugrana mentre Tito Vilanova hi sigui. El que era segona entrenador, ara és el màxim responsable de l'equip. Abans aportava idees, però ara les ha de transmetre als jugadors i explicar-se davant els mitjans de comunicació, feina molt més complicada. Amb la continuitat de Vilanova se suposa que hi ha intenció de que el cicle segueixi i l'estil sigui el mateix. Això és el més difícil d'afrontar. Buscar elements motivadors perquè aquesta plantilla hi posi la mateixa il·lusió que el primer dia, tot i que el palmarès que tenen actualment sigui espectacular. Aquest equip ha batut rècords i ha guanyat tots els títols possibles, no els caldria deixar-s'hi pell no si volguéssin, només cal veure a Ronaldinho.  Segurament, la gran motivació, sobretot pels formats a la Masia i per tant que senten més els colors que vesteixen, és veure el Reial Madrid de Mourinho i Cristiano Ronaldo. Veure l'etern rival aconseguir una lliga dol i això Piqué, Cesc, Xavi o Puyol ho saben. Aquest Barça ha donat molt fruit però encara es pot exprimir més l'èxit i això serà tasca complicada, feina que haurà d'assumir Tito Vilanova. Aportar els conceptes futbolístics és una cosa, però transmetre'ls als futbolistes és ben diferent. Ha d'estar segur de si mateix, perdre la timidesa i tenir confiança en cada decisió que prengui, si no, això no anirà bé. Guardiola triomfà gràcies a la passió que hi posava i el "feeling" que hi havia amb (gairebé) tota la plantilla. En fi, que Vilanova ha d'assumir el rol de líder i captivar als seus homes. Confiança absoluta amb ell. Jo pensava que Guardiola no faria res de bo i el temps em va fer rectificar. Si el cicle es pot allargar millor, si no, mala sort.

Des del punt de vista futbolístic, Vilanova mantindrà les bases, joc ofensiu, 4-3-3 i pilotes al gran referent atacant. Amb el gran Valdés a la porteria no hi ha problema. A la defensa, Alves mantindrà la titularitat al lateral dret després d'un estiu convuls on se'l veia més fora que a dins. Tot i que li agradi atacar tant hauria de conservar la part defensiva que per el seu lloc li correspon, Montoya serà a la banqueta esperant substituir-lo. El lateral català s'ha guanyat un lloc al primer equip i tant debò no ho desaprofiti. A la posició de central, Piqué i Mascherano semblen la parella de gala, tot i que el capità Puyol pot aparèixer sovint.  On no li arribi el físic, li arribarà l'orgull i el sentiment culer. Aquest estiu es parlava obertament de la necessitat d'un central com a suplent per rellevar als titulars, però finalment, la bona actuació del jove Mrac Bartra en aquesta pretemporada ha fet replantejar les intencions del cos tècnic. Juntament amb Fontàs (si es queda) jugaran els partits menys exigents i de mica en mica aniran entrant seriosament en aquest equip. No sobren centrals, però n'hi ha suficients. Al lateral esquerre, Jordi Alba agafa les regnes d'Abidal. L'exvalencianista transmet bones sensacions i la qualitat mostrada a la passada Eurocopa dónen motius per somiar amb el seu èxit com a blaugrana. Un pèl baixet i poc defensiu, però una perla ofensiva que centra molt bé. A més a més, s'entén amb molts jugadors que coneix de la selecció. Adriano, l'anirà substituint si el seu estat físic ho permet. Ja al mig del cap trobem al gran Sergio Busquets, que com a pivot defensiu no hi ha qui el superi, però necessitarà descans. Alex Song, camerunès de 25 anys provinent de l'Arsenal vindrà a ser el comodí. Vàlid tant de pivot com de central. Gran passador a distàncies llargues i dur al mig del camp. Fins aquí tot bé. El seu caràcter sembla més complicat i no encaixa gaire en la filosofia Barça, espero que s'adapti i no sigui un  nou Ibrahimovic. Veurem què passa, però l'Arsenal ja s'ha embutxacat 20 milions més a costa del Barça. Xavi i Iniesta mantindran la posició d'interiors, mentre que els joves Sergi Roberto i Dos Santos esperaran el seu torn. Al davant, Messi com a gran referent atacant, acompanyat d'Alexis. Creen una bona parella i sembla que s'entenen bastant. el xilè hauria de buscar més el xut i no jugar sempre per passar-la a l'argenti. L'altre plaça serà per Pedro (aviam si espavila) o per Cesc (aviam si espavila també) fins que Villa torni en plenes condicions. Tello, Cuenca i Afellay esperaran aprofitar el minuts que tinguin.

En fi, que aquesta temporada no hauria de suposar un gran canvi en l'estructura d'aquest Barça. Canvia el líder, però no les cares. Duel amb el Madrid fins el final, màxim nivell que no perdonarà cap ensopegada i il·lusió i esperança d'aconseguir tots els títols. Almenys, les ganes que no hi faltin. Que rodi la pilota, que comenci l'espectacle.

Temporada 2011-12, l'adéu de Pep

La temporada 2011-12 ha conclòs amb un únic títol important pel Barça, la Copa del Rei. El conjunt blaugrana ha arribat fins al final de totes les competicions i ha pogut lluitar per totes elles, però finalment, tant sols la Copa va poder ser aconseguida. La lliga ha estat molt disputada entre els dos eterns rivals, però en els moments decisius, el Reial Madrid de Jose Mourinho ha estat més encertat, fins al punt d'assolir la lliga virtualment després de guanyar al Camp Nou. 

El joc i l'ambició del Barça han estat admirables aquesta temporada, tenint en compte de quines temporades de tan èxit proveníem. Pep Guardiola ha sabut mantenir la concentració en un equip que ja ho havia guanyat tot i que podria haver baixat  els braços des del principi de curs, però afortunadament, no ha estat així. La filosofia d'equip i vestidor no ha canviat gens ni mica respecte els anys anteriors. Esforç al terreny de joc i paraules mínimes a la sala de premsa, córrer i callar. Malauradament aquests mètodes no han estat suficients per assolir els grans títols. Jo atribueixo el resultat de la temporada a diversos factors:

En primer lloc, aquesta plantilla va curta d'efectius. Un equip que disputa tres competicions i més de 60 partits per temporada necessita recursos de nivell per rellevar  les estrelles. Cal una banqueta de qualitat amb revulsius preparats per aportar coses. No ha estat així. Aquest factor ha derivat a la Messidependència, en la qual tot el barcelonisme ha depès única i exclusivament del davanter argentí. Guardiola li va encarregar la responsabilitat màxima sobre de la gespa, i això no sempre és bo. Tots els jugadors havien de jugar per a Messi, alguns havien de canviar la seva posició habitual per proporcionar pilotes al millor del món. Per sort, l'argentí ens ha meravellat, ha marcat golassos, ha batut rècord i ens ha donat victòries, però no es pot dependre només d'una persona, perquè quan no apareix la seva absència és fonamental. Per exemple, la setmana decisiva contra Chelsea i Madrid. És evident que Messi ha d'assumir un rol de líder a la davantera, però això no significa que no hagi de tenir companys de luxe amb nivell per resoldre ells mateixos. Han faltat recursos. És veritat que les lesions de Villa i Afellay han afectat greument, però hi ha jugadors que han d'assumir més responsabilitat en moments determinats i treure les castanyes del foc. Per exemple, Pedro ha estat decebedor i una bona final de Copa no fa canviar la impressió sobre la desastrosa temporada que ha fet. De forma semblant a Cesc Fàbregas. La manca de recursos ha obligat a joves com Cuenca o Tello a intentar solucionar problemes davant el Milan. Hi ha jugadors que han de donar més la cara i, en definitiva, ser més efectius de cara porteria.

En realitat, l'equip se n'ha sortit bastant bé, però és que a més a més, aquesta temporada ha tingut un rival molt complicat. El Madrid tindrà un joc lleig i mesquí, però és directe, letal i efectiu de cara a porteria. Evidentment Cristiano ha liderat l'equip des de la xuleria i la prepotència, però ha tingut recursos alternatius com Benzema o Higuaín que han col·laborat en la tasca golejadora. Han sumat gairebé tots els punts, golejant en cada partit. Per això, les relliscades blaugranes a Pamplona o San Sebastià s'han pagat més cares que mai. El nivell competitiu amb l'etern rival cada vegada és superior i l'exigència que comporta no permet la mínima errada.

Per acabar de rematar la tragèdia blaugrana, Pep Guardiola anunciava la seva retirada com a entrenador del Barça. Crec que no va encertar en el moment, ja que va dir que plegava després de caure eliminats a la Champions. Si tan clar tenia que plegava pel cansament i tensió acumulada ho hauria d'haver comunicat abans, i no posteriorment a l'eliminació de la Champions i pèrdua de la lliga. Tot i això, comprenc la seva decisió. L'assetjament dels periodistes li privava la vida íntima, que descansi.

I ara què? S'obre una nova era o seguirà tot igual? Dependrà de Tito Vilanova. El de Bellcaire d'Empordà no sembla posseir el caràcter de Guardiola però se li ha donar oportunitats. Tindrà la difícil feina de motivar de nou a aquest equip per tornar, o potser mantenir-se, a la glòria del futbol.

PD: En bàsquet, handbol, hoquei patins i (segurament) futbol sala s'han aconseguit els títols respectius de lliga espanyola. Més que un club. Especialment treballada la lliga ACB de bàsquet, on el Barça ha hagut de derrotar al poderós Madrid tot i tenir una plantilla inferior. Xavi Pascual s'hi ha hagut d'esforçar per fer campió a un equip amb jugadors fluixos com Eidson, Perovic o Wallace entre d'altres. Felicitats.

Catàstrofe europea

Ahir el Barça va caure eliminat a la tornada de les semifinals de la Champions League després d'empatar injustament a 2 contra un Chelsea mesquí. Els blaugranes sabien que havien de remuntar i van sortir amb la intenció de buscar el gol que obrís la llauna ben d'hora. Va costar. La possessió del partit va ser absolutament pel Barça, però de poc va servir. Tal com tothom esperava, els anglesos es van tancar al darrere i esperant que Drogba tingués alguna acció de contraatac. Un constant atac blaugrana convidava al optimisme. Gols de Busquets i Iniesta per encarrilar l'eliminatòria, mentre el Chelsea perdia als dos centrals titulars, un lesionat (Cahill) i un altre expulsat (Terry per agressió a Alexis). La mitja part s'acostava i les coses afavorien als interessos del Barça. Però el Chelsea només va necessitar dues ocasions per marcar un gol que ressuscitava les esperances "blues". Golàs de vaselina de Ramires en un contraatac. Ja a la segona part, Messi va disposar d'una ocasió d'or per a marcar el gol necessari per passar, però l'argentí va fallar el penal. A partir de llavors, els blaugranes es van abocar i obsessionar a la porteria de Cech. Els 10 jugadors contraris tancats dins la seva àrea. No hi havia forats per on buscar el xut, de Cuenca a Alves i viceversa. No centraven a l'àrea ni buscaven el xut. Quan ho feien, es trobaven amb el pal o amb Cech. El rellotge corria i l'"Iniestazo" no arribava. La pilota no va voler entrar. Però el futbol encara va ser més cruel, quan Torres va poder marcar a plaer en contraatac londinenc quan tot el conjunt blaugrana estava atacant. Empat a 2, un rival covard i amb futbol paleolític s'havia colat a la final de Munic. El futbol no havia estat just, però no sempre el joc dóna resultat.

Quan es repeteix el guió de partit és que hi ha alguns problemes a solucionar. El pobre Messi va estar fatal, i és que ha arribat rebentat físicament a la setmana decisiva. Ha jugat tots els partits possibles jugant els 90 minuts. Guardiola l'ha considerat imprescindible i ha anat creixent la Messidependència. L'estrella ens ha donat punts gràcies a les seves genialitats, però l'entrenador l'hauria d'haver dosificat al llarg de la temporada. Aquest problema ha estat general al vestidor. La voluntat del cos tècnic de tenir una plantilla curta ha portat conseqüències. Un equip de nivell d'elit com el Barça que disputa tres competicions fins a final de temporada necessita reforços de qualitat per donar descans a l'onze de gala. Mascherano, Xavi, Iniesta, Alves són exemples de grans jugadors que ho han jugat tot i que aquestes alçades de la temporada els hi manca l'espurna de qualitat. A la davantera s'ha exemplificat aquest problema al màxim. Només Messi i últimament Alexis han tirat d'aquest equip i han marcat. Sense Villa ni Afellay (lesionats) ni Pedro (ausent totalment), el Barça ha trobat a faltar noves idees a la davantera. Cuenca i Tello, per molt bons que siguin, no han de tenir la resposabilitat en partits com els d'anit o dissabte. No pot ser.

La defensa ha estat una zona que no ha transmès gaire confiança últimament. Amb Abidal retirat, Puyol que se li noten els 34 anys (Ronaldo i Drogba se'n van anar d'ell com van voler) i Piqué semipresent, només Mascherano s'ha fet responsable de l'eix de la defensa. Això en moments clau es paga. Feblesa.

Doncs vaja, que l'eliminació d'anit va ser un gerro d'aigua freda per a tots els culers però aquest cicle no s'ha acabat. Guardiola ha de seguir una temporada més, corregir errors tàctics, reforçar la platilla i tornar a motivar a aquests jugador per reconquerir el què va ser nostre fa poc temps. Som i serem eterns.

Perdre així fa mal

Ahir el Reial Madrid es va proclamar virtualment campió de la lliga espanyola d'enguany després de guanyar per 1-2 al Camp Nou. El clàssic arribava amb les derrotes europees dels dos equips, malgrat tot, era el Barça qui havia d'estar més motivat de cara el partit, ja que estava obligat a guanyar per seguir posant emoció a la lliga. Però no va ser així, el Barça no posar ni èmfasi ni ganes per endur-se els tres punts i lluitar per la lliga. Dimecres passat, els blaugranes van perdre a Londres però van deixar bon sabor de boca, ja que tan sols va faltar materialitzar les ocasions de gol. Ahir no es van produir oportunitats de gol, és a dir, pitjor que l'anterior partit. No van aprendre dels errors comesos dimecres? Els faltava motivació?

Els minuts inicials ja deixaven entreveure que costaria de valent controlar el partit. El Barça estava molt imprecís en les passades i no aconseguia enllaçar ni un rondo.Un Madrid bastant tancat a darrere va voler aprofitar les accions de contraatac, Cristiano Ronaldo marxava per la banda esquerre com i quan volia superant a Puyol. Al minut 16, un malentès entre Puyol i Valdés va desembocar en el 0-1, després de la rapidesa de Khedira per introduir la pilota al fons de la xarxa.  Les coses es complicaven però hi havia temps de sobra. El conjunt blaugrana ho intentava però no hi havia manera. Messi estava en una posició molt endarrerida per tant no podia fer de real davanter centre, a l'extrem esquerre vam trobar una "guardiolada" que no va funcionar, Tello. No se li pot exigir a aquest noi que assumeixi els galons per jugar un clàssic, amb prou feina va poder encarar a Arbeloa. Ja a la segona part, els intents barcelonistes quedaven en res, ningú es desmarcava, no hi havia idees al mig del camp i el Madrid estava molt ben tancat darrere. Era necessari canvis per revolucionar el joc i algú que pogués aportar frescor a l'equip. Guardiola va encertar aleshores, però era massa tard. Alexis Sánchez va ser el revulsiu buscat i va trobar l'empat que posava emoció al partit. Mentre els culers encara celebraben l'empat i confiaven en la remuntada, Cristiano Ronaldo completava de forma impecable un atac blanc. Gerro d'aigua freda que deixava al Camp Nou gelat i al Barça derrotat. No va haver temps de reacció, els jugadors blaugranes estaven bloquejats i fins i tot els madridistes van poder assolir l'1-3. Els 4 minuts d'afegit es van convertir en un maldecap per a la defensa barcelonista que va patir per no rebre un altre gol. Final del partit, mal resultat i pitjors sensacions. El Madrid ha guanyat el clàssic i la lliga, però ho ha fet sense patir ni suar. Ràbia i pena.

Guardiola va atrevir-se a dir al final del matx que el seu equip havia jugat bé. Espero que el missatge intern fos diferent perquè si no, ens podem oblidar de millorar per dimarts. A sobre va haver-hi bronca per la filtració de l'alineació hores abans. Per acabar-ho de rematar, Piqué va quedar-se a la banqueta i augmenten els rumors de "cas Piqué", i si Telemadrid tenia raó? 

El cansament pesa en el físic dels jugadors blaugranes. Una plantilla curta amb lesionats ha estat jugant cada tres dies tres competicions i això es nota a aquesta alçada de la temporada. Messi és el millor, però quan no hi és anímicament, l'equip no sap què fer. L'argentí ha estat sobreexplotat i no ha descansat mai. Això també es nota. En les derrotes de l'equip aquesta temporada, Messi no ha marcat, raons per creure en la Messidependència. A part d'ell, qui pot assumir el rol de golejador de l'equip i suport a la davantera? Potser Alexis, però les lesions li han privat.

Bé, la lliga s'ha acabat. El Madrid és i serà just campió d'aquest torneig, ja que la regularitat i registres golejadors han estat espectaculars. Mourinho serà un ésser menyspreable i Cristiano Ronaldo un xulo, però són bons i han aportat un títol de pes a l'entitat blanca després d'anys de sequera, felicitats Florentino, ja era hora. El punt d'inflexió serà la Champions. Dimarts el Barça ha de guanyar sí o sí i recuperar-se de l'ensopegada d'anit. S'ha de deixar de banda la mala maror que hi ha al vestidor i recordar aquell joc que ens va fer gloriosos fa escassament un o dos anys. Per contra, si el Madrid aconsegueix la Copa d'Europa, i per tant, doblet, la nostra Copa del Rei pot quedar en gairebé res davant l'èxit blanc.

Confiança en aquest equip per superar el que queda, visca el Barça!

El rei que perdona

Ahir el Barça va perdre per 1-0 a Stamford Bridge contra el Chelsea en l'anada de les semifinals de la Champions League. L'esquema de partit és el que tothom esperava. Els blaugranes tenint el domini absolut de la pilota i el partit, màxima possessió i tiki-taka a la frontal de l'àrea esperant un forat entre la defensa "blue". Els londinencs sabien les qualitats del blaugranes i es van dedicar a defensar i a buscar un ràpid contraatac per poder marcar. Doncs això és el que va passar. Tant sols tres rematades a porteria del Chelsea van ser suficients per derrotar al campió d'Europa. L'ivorià Didier Drogba va anotar l'1-0 abans del descans en un contraatac conduit per Ramires després d'una pèrdua de Messi al mig del camp. Si els de Di Matteo havien estat tancats darrere durant el primer temps, la segona part encara seria pitjor. El Barça va seguir persistint amb el joc, fidel al seu estil i amb una mica de desesperació. La pilota no va voler entrar i va haver mala sort, d'acord. Però hi ha errors a corregir. 

Només Messi va buscar el gol amb el seu olfacte golejador, però ell sol, evidentment, no pot tombar tota la defensa del Chelsea. El Barça té un onze de gala però una banqueta fluixa. No hi ha cap revulsiu perillós que pugui revifar l'encallament de l'equip i això es nota. Amb tots el respectes, però Cuenca no pot ni ha de ser el nostre heroi davant el Chelsea en una semifinal de la Copa d'Europa. Pedro tenia aquest rol, però ha perdut la guspira. Aquest Barça juga de memòria i a vegades es mostra una Messidependència preocupant. Sovint falten idees en atac i totes les pilotes van per a l'estrella blaugrana que ha de fer-se les defenses rivals per sumar punts per l'equip. Saragossa i Llevant són clars exemples de la necessitat de Messi. És evident que és el millor i marca la diferència, però si un dia (com ahir), Messi està encallat, han de sorgir suports. Alexis ho fa prou bé, però l'absència de Villa i la mala forma de Pedro carreguen massa responsabilitat a Messi. 

Cesc em va decebre una vegada més. El d'Arenys és un gran jugador però el paper que assumia a l'Arsenal no és el que pot fer aquí. A l'Arsenal tenia llibertat de moviments, era l'estrella absoluta i des del mig del camp conduïa la pilota ell sol fins a la frontal de l'àrea on buscava sovint el xut. Aquí no ho pot fer. El joc de combinació del Barça no li permet fer-ho i ha de passar la pilota constantment. Ell mateix assegurava dimarts que li havia costat adaptar-se al joc del Barça i és que se li demana una feina diferent i no se sent còmode. A part d'això, ja encadena una sèrie de partits pot determinant i les ocasions que va errar ahir no es poden fallar en aquesta competició.

L'efectivitat és un altre problema que arrossega aquest equip. A la lliga espanyola necessita més de vint xuts per acabar marcant-ne dos. Doncs en la competició del KO, com és la Champions League encara és més important. Un equip que vol guanyar títols ha de ser més decisiu de cara a porteria i només cal veure les estadístiques del partit de Londres per veure la poca punteria de l'equip. Normalment surt el geni Messi a marcar d'una vegada per totes, però quan no surt... 

Mentre hi ha reis que demanen perdó, d'altres perdonen massa, aquest va ser el cas del Barça anit a Stamford Bridge.

L'eliminatòria es complica però encara podem confiar en aquest equip. Assetjant a la porteria de Cech i tenint una mica més de punteria es pot arribar a la final novament. El Barça és superior al Chelsea jugant a futbol, però el que compta és el resultat i la història del futbol només recordarà als campions.

El Madrid també s'hi haurà d'esforçar per obtenir el bitllet per a la final de Munic. Un Bayern poderós a la davantera (Ribéry, Robben, Mario Gómez) va tombar a un Madrid poc atrevit. El Bernabéu dictarà sentencia. Si la defensa bavaresa no millora la seva feblesa, ho té bastant malament per donar la sorpresa. 

PD: Buf! No hi ha temps per descansar. Aquest dissabte tenim el gran partit, un matx que pot decidir la lliga o que pot donar encara més emoció. Barça-Madrid. Els de Guardiola ja saben què han de fer i ja saben qui és el rival, més motivació impossible. Potser aquesta lliga no serà blaugrana però almenys l'equip ha de donar la cara fins el final. El Camp Nou també haurà de fer la seva feina. 

En 4 dies dos partits que poden decidir dos competicions, és l'hora de la veritat, l'hora dels campions, visca el Barça!

A semis

Ahir el Barça s'ha certificar el seu pas a les semifinals de la Champions League d'enguany derrotant 3-1 al Milan. Després de l'empat amarg de l'anada, els de Guardiola van haver d'esforçar-s'hi davant un Camp Nou de gala per poder superar a l'equip de les 7 copes d'Europa. El Milan sempre perillós i atrevit, va jugar a la italiana. A defensar i a la vegada a a ser letal als contraatacs. La possessió evidentment pel Barça.

Un Barça avocat a la porteria italiana va obrir el marcador ben d'hora gràcies a un penal transformat per Leo Messi després d'un clar penal de Antonini. Tot i l'avantatge parcial, els blaugranes no tenien claredat ofensiva i un munt de centrades de Cuenca (sorpresa titular) quedaven sense rematada, mentre Cesc Fàbregas era invisible sobre el terreny de joc. A la defensa tampoc hi havia seguretat. Només Mascherano va mantenir la solidesa, mentre Piqué i Puyol perdien el cap corrent darrere dels ràpids davanters contraris. A més, es va fer notable l'errada incomprensible de Guardiola de jugar inicialment amb tres defenses, fet que provocava feblesa i inferioritat defensiva en els atacs milanistes. En un d'aquests atacs, Nocerino despertava als cridaners tifosi que ocupaven l'estadi marcant l'1-1. Afortunadament pel Barça, els italians van seguir jugant igual sense tancar-se del tot i això va permetre més domini i ocasions blaugranes. Al minut 41, un discutible penal a Busquets a la sortida d'un còrner va propiciar un nou gol de Messi per posar el 2-1. Possiblement era penal, però estem tan acostumats als mals arbitratges espanyols que ens va sobtar a tots plegats que aquella acció fos castigada. 

Ja a la segona part, el Barça va tenir més control de la situació, amb més criteri ofensiu tot i que amb masses ocasions fallades com és habitual. El Barça crea molt joc però no és letal, greu problema que pot portar conseqüències en un torneig com la Champions. Per sort, Iniesta va rematar el marcador i l'eliminatòria marcant el definitiu 3-1, a passada de Messi. La impotència rival va dur als italians ha fer algunes faltes innecessàries tot i que en general van caure com uns campions, que van lluitar i córrer durant els 180 minuts de l'eliminatòria i va donar guerra al millor equip del món tot i l'edat dels seus components.

L'arbitratge va ser un pèl hipòcrita, ja que va ser rigorós en algunes accions però després es va "menjar" algunes accions. Sense criteri preestablert.

A semifinals per cinquena temporada consecutiva. Una proesa més que aconsegueix aquest equip i que ens permet seguir somniant en aquesta gran competició, la Champions League. Amb Munic a l'horitzó, presumiblement el Chelsea serà el rival a batre per arribar a la gran final. Per l'altre banda, Madrid i Bayern de Munic es veuran les cares. Els bavaresos segur que s'hi deixaran la pell per arribar a la "seva" final. 

Les cinc erres

La situació actual del Barça passa per diferents fronts, aquests es podrien sintetitzar en cinc mots començats amb R:

REMUNTADA: A falta de 10 jornades perquè conclogui el campionat de lliga, el Reial Madrid té un marge de 8 punts respecte el Barça. L'empat inesperat del blancs el passat diumenge i el mal estat de joc dels madridistes en les últimes jornades, han creat eufòria entre els culers que ja estan fent càlculs matemàtics per atorgar aquesta lliga al Barça per quarta vegada consecutiva. No ens enganyarem, malgrat la mala influència dels arbitratges, el Madrid és just líder d'aquesta competició, ja que està realitzant (fins el moment) una temporada molt bona en la qual només ha perdut 10 punts. A part d'això, el Barça de Guardiola ha perdut punts incomprensiblement contra Getafe i Osasuna entre d'altres. El nivell d'exigència és altíssim, i errors inesperats poden comportar greus conseqüències a la classificació. Per guanyar-li aquesta lliga al Madrid no es pot fallar, o ben poc. Situats a dia d'avui, els blaugranes encara poden donar la campanada i aconseguir de forma èpica aquesta lliga, però jo crec que aquesta lliga només la pot perdre el Madrid. No serviria de res tants punts acumulats per acabar perdent la lliga. Si els blancs són forts mentalment derrotaran a Athletic Club, Atlético de Madrid i a qui faci falta. Si no ho fan, demostraran que han estat concentrats en gran part de la temporada però en la part decisiva, la crucial, la que determina qui es mereix el títol de la regularitat, no. Personalment, crec que la lliga acabarà amb mans del Madrid (tant debò m'equivoqui) perquè se la guanyat més que el Barça, ha estat més eficaç. Tot i això, la mentalitat motivadora de Guardiola ("No guanyarem la lliga"= Ens hi deixarem la pell) i les dades històriques dels equip de Mourinho ( Perden molts punts a final de la lliga per desgast físic), conviden a pensar amb la proesa. Només faltaria això per fer l'estocada final al madridisme, i deixar encara més tocats a Florentino, Mourinho i la caverna.

RUTA CAP A MUNIC: El 19 maig hi ha la final de la Champions League a l'Allianz Arena  de Munic i si el Barça hi vol arribar s'ho haurà de treballar de valent, ja que els rivals previs són d'alt nivell. A quarts de final espera un Milan sempre perillós, que a pesar de la vellesa de la plantilla, segueix tenint el perill innat a les botes de Boateng, Robinho i sobretot Zlatan Ibrahimovic. L'"amic" de Guardiola tornarà al Camp Nou i no tindrà pietat del seu ex equip. El Milan té dependència gairebé absoluta de l'eficàcia del seu davanter centre. La gran carència dels italians es troba a la defensa, que és molt fluixa. Tot i això són líders a la Serie A. A semis, segurament esperarà un revifat  Chelsea, que després de passar una crisi amb Villas-Boas, el nou cicle liderat per les velles glòries (Drogba, Lampard, Terry) i per les noves (Mata, Meirelles) farà d'Stamford Bridge un fortí. De moment estan vius a tres competicions.

Ai! la final pot deparar un clàssic. El Madrid se li presenta uns quarts de final fàcils davant la ventafocs de la competició (Apoel) i unes semifinals més costoses contra l'amfitrió de la final, el Bayern de Munic de Gómez, Ribery i Robben. A mi no m'agrada haver de jugar-s'ho tot contra el Madrid a un únic partit. Els blancs a un sol matx són més perillosos i letals que a doble partit. Guanyar seria increïble, però rebre una derrota seria massa dolorós. Des de Madrid ens refregarien "la décima" tota la vida.

Aquesta Champions serà molt disputada i confio en el Barça, però haurà de treballar molt, més del habitual per assolir la corona europea per segona temporada consecutiva i aconseguir així un nou rècord.

RÈCORD DE MESSI: Leo Messi es convertirà en les pròximes hores o dies, màxim golejador de la història del Barça superant a César. No és una dada més, marcar 232 gols és una barbaritat que no s'oblidarà mai. Gairebé no queden testimonis de César i potser no en quedaran quan una estrella superi a Messi, però quedarà escrit als anals de la història, brutal!

RENOVACIÓ: No sé a què espera Pep per renovar d'una vegada. El temps corre...

RECUPERA'T ABI: La malaurada malaltia d'Éric Abidal que l'obligarà a transplantar-se el fetge ha afectat a tothom, però veurem si afecta d'alguna manera al vestidor blaugrana. Entre Adriano, Puyol i el planter hauran de cobrir la seva feina. El més important, la salut del francès.

Enjoy it

Ahir el Barça va certificar el seu pas a quarts de final de la Champions League després de golejar de forma escandalosa a un trist rival de futbol, indigne de la màxima competició continental, 7-1 al Bayer Leverkusen. Tothom sabia que l'eliminatòria ja està més que encarrilada abans de la disputa del partit de tornada, però Guardiola no volia que els seus jugadors baixessin la guàrdia com havia fet el dia anterior el Milan en la seva eliminatòria. El Barça quan escolta l'himne de la Champions es motiva més que mai, i ahir es va cruspir el rival de cap a peus sense desconcentrar-se en els 90 minuts de partit.  Els alemanys van avançar bastant la defensa per intentar acostar-se a la porteria de Valdés, però ho van pagar ben car, ja que l'efectivitat de Xavi i Iniesta efectuant passades de gol, i Messi aprofitant-les van sentenciar al conjunt de l'aspirina. Ben poc va necessitar Messi per marcar un hat-trick (dues bones vaselines) i fer aplaudir als aficionats culers, però ell en volia més. I va fer història, dos gols més que culminaven un rècord, cinc gols en un partit, brutal. També es va sumar a la festa Cristian Tello, que en escassament 10 minuts va marcar dos gols que li donen esperances de seguir amb el primer equip. Mentre un desesperat Pedro no podia fer res de bo, el jove Tello feia dos gols en Champions en un bufar i fer ampolles. Tello és descarat i encara al rival sense complexos, atrevit. Els 4.000 aficionats sorollosos de Leverkusen van endur-se un detall agradable en el temps de descompte, el golàs de l'honor.

L'equip rival era indecent però el Barça va estar endollat en tot moment, i amb Messi al 100% no hi ha res a fer. A 9 gols d'atrapar a César com a màxim golejador de la història del Barça. Ahir vam tenir una nova mostra de qui és el millor jugador del món (i potser de la història). 

Veient la lliga mig perduda, aquest Barça té uns objectius molt clars, la Copa a tocar i una Champions que s'haurà de treballar. Les sensacions que dóna el Barça jugant la lliga i jugant a la Champions són diferents, i és que la competició europea crea més motivació i il·lusió i més encara veient els rivals que hi ha per davant. Amb sorpreses com Apoel de Nicosia, Benfica i potser Basilea convida a pensar que no hi ha gaires rivals capaços de poder-li disputar aquest torneig al Barça a part del Madrid. Amb Milan i Inter sempre presents i un Bayern irregular hi ha el perill de caure eliminat, però en el fons, és més difícil derrotar al Nàpols de Lavezzi i Cavagni. El camí cap a Munic s'obre, si el Barça no s'embolica, el 18 de maig ens esperen a l'Allianz Arena.

Pd: Guardiola, renoves ja siusplau?

Vídeo del partit

La renovació de Guardiola

En una setmana en la qual el Barça no ha disputat cap partit intersetmanal, els culers i periodistes s'han hagut d'entretenir discutint sobre EL tema, la renovació de Pep Guardiola.

Des de principis de desembre, en totes les rodes de premsa que ofereix el tècnic de Santpedor se li pregunta per la qüestió. Tant ell com tota la culerada n'està farta de escoltar la mateixa pregunta cada tres dies, però Guardiola evita el tema dient: "Quan tingui les sensacions per prendre una decisió ho faré i el club serà el primer en saber-ho". Primer de tot, jo no em crec que Guardiola estigui esperant percebre unes sensacions per renovar, i estic convençut que ell sap des de fa temps quin serà el futur a la banqueta del Barça. En segon lloc, crec que el barcelonisme, i especialment el club, necessiten saber el veredicte a hores d'ara, ja que s'ha de començar a planejar la temporada que ve. Si en cas negatiu Guardiola no seguís (ho dubto), el món no s'acabaria com sembla que volen mostrar cert mitjans de comunicació, és veritat que seria un cop dur i sorprenent per tothom però el club seguiria endavant amb grans jugadors. El més probable i satisfactori per a tots seria que Guardiola continués perquè es pot veure encara un bon futur per aquest Pep Team, almenys una temporada més. Altres veus diuen que la seva decisió depèn de temes emocionals, personals o dubtes que sorgeixen dins l'equip tècnic que ha format l'entrenador al seu voltant.

En fi, que tothom espera impacientment que Guardiola anuncï la seva continuïtat (ja està tardant), per tal que el model triomfador que va aportar aquest català de la casa perduri el màxim de temps possible. Els jugadors ho reclamen a crits, amb un vestidor unit es poden fer moltes coses bones encara.

Congelats i a10 a la lliga

Adéu a la lliga. Una afirmació contundent que va sortir de la boca de gairebé tots els culers anit quan s'acabava el partit entre l'Osasuna i el Barça. Sabiem que seria un partit incòmode de jugar, ja que hi havia cansanci i les condicions climatològiques no afavoriren al joc blaugrana, però poc ens pensàvem tots plegats que el Barça no sumaria ni un punt. Guardiola deixava a Xavi, Iniesta i Cesc a la banqueta, és a dir tres pilars fonamentals descansant. Sergi Roberto tenia la titularitat i Pedro tornava a jugar després d'un mes lesionat. Com ja comencem a estar-hi acostumats, el conjunt blaugrana va sortir al terreny de joc amb una empanada considerable. No aconseguien tenir la possessió ni el control del partit. L'Osasuna se sentia còmode i va aprofitar dues accions d'atac per marcar 2 gols en 22 minuts on la defensa del Barça va destacar per les seves errades de col·locació i marcatge. En el segon gol, el conjunt navarrès va poder centrar tranquil·lament i Leckic va poder marcar plàcidament davant Gerard Piqué, que va actuar de forma horrible durant tot el partit. Vaja, que a sobre del fred també s'havia de combatre contra l'Osasuna que obligava al conjunt blaugrana a remuntar. Primera part desastrosa en la qual només Alexis va mostrar una mica de perill mentre Messi va estar desaparegut i Pedro lamentablement erràtic. A esperar una proesa en el segon temps. L'entrada dels joves Cuenca i Tello va donar oxígen i noves idees a un Barça irreconeixible. Un gol d'un lluitador Alexis donava esperances de remuntada però aquestes s'esvaïen amb una nova errada, aquesta vegada de Valdés que regalava la pilota al contrari perquè els navarresos marquessin el 3-1. Tot i que  el Barça va assetjar la porteria d'Andrés Fernández fins el final i que Tello va escurçar distàncies, la mala sort, el mal arbitratge i sobretot el mal joc inicial van condemnar al Barça a la derrota. Uns quants punts a destacar:

-El gran problema d'ahir del Barça va ser la mala defensa que va provocar els tres gols del contrari. Gerard Piqué no va saber treure la pilota conduïda, no va saber marcar al seu rival i no va saber fer les passades cap al mig del camp, tot errades d'imprecisió. Els laterals, Alves i Abidal també van estar regalant pilotes en tot moment. Ahir, que Mascherano va ocupar la posició de pivot defensiu, es va trobar a faltar considerablement que l'argentí no estigués fent de central, més endarrerit que ahir.

-Curiosament, a part d'Alexis, els jugadors més actius i revolucionaris van ser els joves del planter Isaac Cuenca i Cristian Tello. El de Reus, va sentir-se còmode a l'extrem dret i des d'allà podia centrar tota pilota que li arribava. Tello va encertar en gairebé totes les accions en que va participar i va aconseguir un bon gol, retallant i rematat fort. Veient el contrast d'aquestes dues perles al costat de la mala temporada de Pedro, convida a pensar que aquests dos nois haurien de tenir un paper protagonista més important que el canari, que estar malament. Pedrito només va demostrar el millor de sí en la primera temporada de Guardiola i punt. Toca renovació, qui està millor ha de jugar, menys vaques sagrades.

-Leo Messi es mereix un tema a part. Com vinc defensant, crec que l'argentí necessita un descans immediat. Aquest jugador disputa dos partits per setmana de 90 minuts cadascun sense possibilitat de descansar. Messi estar col·lapsat físicament i psicològicament i no agafarà forces noves fins que no pugui estar a la banqueta algun dia. Sabem que ell sempre vol jugar, però pel seu bé necessita ser suplent algun dia.

-Els còrners és un tema que gairebé ningú té en compte, però és preocupant. Excepte un parell de gols de Puyol a la sortida de còrners trets per Cesc, el Barça no remata mai els còrners i sempre acaba sent pilota pel rival, que normalment rebutja la pilota.

-La mala sort també es va conjurar contra el Barça. Mentre Osasuna marcava en gairebé cada acció d'atac, els blaugranes necessiten un munt d'ocasions per transformar-les en gol. Un equip d'elit no pot errar tant. Un dia pots tenir mala sort, però si et passa cada dia, probablement serà culpa teva.

-Per acabar-ho de rematar, les targetes van afectar al Barça. Alves li van treure la cinquena groga i no jugarà contra el València la pròxima jornada. Mascherano va ser castigat amb expulsió al túnel de vestidors després de perdre els nervis i insultar l'àrbitre.

En fi, que el Barça va perdre ahir les poques possibilitats que tenia d'aconseguir el títol de lliga, que 4 anys després sembla que tornarà en mans de l'etern rival. Un equip que vol guanyar el torneig de la regularitat no pot perdre tants punts a fora de casa. Ara la lliga agafarà una nova dimensió, el Madrid ho veurà guanyat i el Barça ho veurà acabat. Potser la relaxació blanca podrà dur a la pèrdua de 10 punts (ho dubto), però el Barça no transmet la confiança suficient per lluitar fins el final. A pensar en la Copa i la Champions, la corona europea crea més expectació. No es pot guanyar tot però cal autocrítica per aguantar fins a finals de temporada amb la il·lusió intacta de voler continuar conquerint el món del futbol. 

PD: A tot això, esperem que Guardiola renovi. Ara ja és massa tard i seria de covard, no continuar un any més.

Vídeo del partit

Bon joc però resultat fluix

Bon joc i relativament mal resultat. Aquestes són les conclusions que es poden treure del partit d'anit a Mestalla, on el Barça va aconseguir un empat valuós que li dóna certa avantatge de cara a la tornada d'aquesta l'eliminatòria, les semifinals de la Copa del Rei. Tothom esperava més del València, un equip que té, probablement, la plantilla més perillosa d'Espanya per darrere de Barça i Madrid. Els "chés" van basar el seu joc en jugar al contraatac i fer faltes constants als blaugranes. En general, una tàctica bastant habitual que exerceixen els rivals del Barça. Mentre la pilota era totalment dels blaugranes i cada vegada s'acostaven amb més perill a la porteria de Diego Alves, els valencianistes aturaven el joc com podien fent faltes i trepitjades constants als rivals davant la passivitat de l'àrbitre González González. L'únic atac dels jugadors del València es concentrava a la banda esquerra, on Mathieu guanyava la partida constantment al reconvertit lateral Puyol. D'allà és on es creà el primer gol del partit. El francès (sempre motivat quan juga contra el Barça) va pujar la banda i la va passar a Jonás, que rematava molt bé a l'escaire de la porteria de Pinto. La causa llunyana d'aquest gol era una empanada del Barça provocada per una errada del porter andalús, que va fer una intervenció imprudent (tocar la pilota amb les mans fora de l'àrea) que li podria haver costat l'expulsió. El Barça havia controlat, havia merescut marcar però una jugada aïllada li costava la derrota momentània. Afortunadament, Puyol va esmenar les errades defensives aconseguint l'empat abans del descans. A sortida de còrner tret per Cesc Fàbregas (ahir s'estrenà de forma excel·lent treient de la cantonada), el de la Pobla va rematar de cap per empatar. La segona part va ser un recital d'atac del Barça i el València va aguantar com va poder el resultat. Ocasions i més ocasions fallades per Alexis, Alves, Piqué i sobretot Leo Messi. L'astre argentí no està bé últimament (excepte a Màlaga) i necessita un partit de descans perquè aquest mes de gener ha jugat de forma constant cada 3 dies i el seu estat físic, per molt que ho vulgui negar, no està al 100%. Ahir no va encertar en un llançament de penal i això el va afectar pel resta de partit. En definitiva, que el Barça podria haver sentenciat l'eliminatòria marcant 3 o 4 gols però va perdonar massa davant de porteria. Un equip d'aquest nivell no pot fallar tant en moments decisius i ha de ser letal. El València no va jugar un bon partit però encara està viu de cara a la tornada (1-1). L'àrbitre, un cop més, dolent. 

El Barça està notant que té una plantilla curta i cada vegada li costa més resoldre partits. Va curt de davanters purs i se li dóna la responsabilitat absoluta a Messi. No s'ha volgut fitxar en el mercat d'hivern perquè Guardiola confia amb el planter. Molt bé, doncs si aquesta és la seva decisió, que doni entrada a Cuenca, Tello i companyia per donar un respir a aquesta plantilla, que es veu ofegada per tants partits. Després de l'ensopegada a Vila-real, la lliga es complica considerablement. Sabem que no es pot errar més però serà molt difícil aguantar perquè hi ha pocs efectius per tanta feina. Serà un camí llarg i dur. 

PD: Per cert, a què espera Guardiola per renovar? Que prengui una decisió d'una vegada, que el barcelonisme, el vestidor i la directiva ha de començar a planejar la temporada que ve. Jo crec que Guardiola espera la decisió de Mourinho per prendre la seva pròpia decisió.

Vídeo del partit

Resistència i patiment

Patiment, molt de patiment és el que vam passar anit tots els culers amb l'empat del Barça contra el Reial Madrid. Afortunadament tot va acabar bé i el conjunt blaugrana disputarà les semifinals de la Copa del Rei d'enguany. Després d'un resultat bo a l'anada i un Camp Nou que esperava ansiosament a l'etern rival, l'equip de Jose Mourinho va disputar un bon partit, i per molt que dolgui dir-ho, el Reial Madrid va jugar millor que el Barça en totes les facetes del joc i va merèixer guanyar el partit. L'equip de Pep Guardiola va sortir desconcentrat al terreny de joc i amb 20 segons, Higuaín ja podria haver amargat la festa blaugrana. L'equip blanc va sortir a jugar de forma valenta, conscient que havia de marcar dos gols com a mínim, van sortir a mossegar i van crear molt de perill, sobretot durant la primera hora de joc. Pinto podia estar content que no hagués encaixat cap gol perquè la mala sort s'havia apoderat del Madrid. Mentrestant, el Barça s'ho mirava impotent i intentava calmar el partit sense èxit. Per agreujar la situació, Andrés Iniesta es va lesionar, una de les estrelles necessàries pel joc del Barça havia d'abandonar el camp. Per sort, l'entrada de Pedro li va donar sort al canari, que després d'una bona jugada individual de Messi, marcava plàcidament davant Casillas. Sense donar temps de reacció al Madrid, Dani Alves engaltava una canonada imparable pel porter madrileny. Descans amb 2-0 al marcador, resultat totalment injust després de transcórrer la primera part. L'eliminatòria semblava més que sentenciada.

A la represa, el partit es va alentir. La primera part havia estat boja i trepidant i el Barça volia calmar el partit. Però no ho va aconseguir perquè amb prou feines es va acostar a la porteria de gol nord. En dos errors de la defensa blaugrana i alhora encert de l'atac madridista, el treball fet es desfeia. El Reial Madrid havia posat l'empat a 2 al marcador i encara faltaven 20 minuts de patiment col·lectiu. El Barça es va posar nerviós i no va aconseguir dominar el partit. Es va tancar a darrere com va poder i va resistir com un campió fins al minut 93. Era una imtage insòlita d'aquest Barça. Patint, aguantant amb totes les forces, bloquejant la porteria de Pinto. El Madrid assetjava l'àrea blaugrana i va merèixer guanyar. Afortunadament, el campions també han de tenir sort i ahir en van rebre bastanta per poder superar l'eliminatòria. Empat al marcador i victòria psicològica pels "merengues". L'àrbitre es va trobar amb les polèmiques habituals que hi ha en un clàssic, penals no xiulats, agressions no castigades, etc...

Han hagut de passar anys per veure el Reial Madrid de Mourinho sent superior sobre un terreny de joc que el Barça de Guardiola. A la caverna mediàtica ahir van veure la llum al final del túnel, veuen que el seu equip cada dia és més aprop de batre el Barça, sigui irònic o no, el Barça ha de millorar en diversos aspectes si vol triomfar de nou (no especular tant amb la pilota i xutar més decididament, aprendre a jugar al contraatac). Sort que comptava tota l'eliminatòria, perquè si no, en partit únic aquest Madrid és més perillós que mai. A la Champions no els vull veure ni amb pintura.

Vídeo del partit

Com a casa

Com a casa. Així és com se sent el Barça jugant al Bernabéu. Potser l'ambient és desfavorable però els resultats que aconsegueixen al territori blanc són immillorables. Ahir vam assistir a un nou capítol de clàssics de l'era Guardiola, i gairebé tots es desenvolupen de la mateixa manera. Domini blaugrana, Madrid tancat al darrere i esperant sortir al contraatac i, sobretot, joc violent. El Barça va sortir anit amb un l'equip de gala menys el porter (Pinto enlloc de Valdés). El canvi en la porteria seria un evident causant del gol madridista que obria el marcador. Cristiano Ronaldo més ràpid que Alves i Piqué, va marcar amb un xut creuat que el porter andalús no va poder aturar. Les coses no començaven bé però el Barça no es va preocupar perquè va seguir practicant la seva filosofia de joc. Quedava molt partit i el gol s'estava cuinant. Possessió absoluta del Barça davant un Madrid defensiu i covard. Ja a la segona part, el capità Carles Puyol va empatar el partit rematant a la sortida d'un còrner (precisament una mala especialitat dels blaugranes). La màquina ja s'havia engegat i el Madrid estava realment atemorit davant l'evidència, el Barça se'ls estava cruspint. Potser no en el marcador, però sí en el terreny de joc. El plantejament ranci i d'equip petit que va posar en pràctica Jose Mourinho els va condemnar a la derrota segura. Abidal va aconseguir el gol de la victòria (segon gol en la seva carrera al Barça) després d'una bona passada de Messi (totalment desaparegut ahir). Fins i tot, el Barça podria haver ferit més al Reial Madrid i van tenir ocasions per fer-ho, però no les van aprofitar. I què feia el Madrid davant tal exhibició? Doncs exercir l'única arma de defensa que té, violència extrema. Coentrao, Alonso, Ramos, Carvalho i evidentment, el troglodita de Pepe van fer entrades, faltes, trepitjades i agressions indignants per aquest esport. Cada clàssic passa el mateix, els "gossos ensinistrats" de Mourinho ataquen tan com poden a l'etern rival davant la inútil mirada de l'àrbitre. Sabem que és difícil xiular partits de tan alt nivell on la tensió és absoluta, però l'ull humà o la tecnologia, han de prendre mesures serioses contra aquests perills públics. Si no van a disputar la pilota és targeta vermella i punt. Un altre problema és que el Barça com a club no vol mai queixar-se perquè no entra en la filosofia guanyadora. Potser sí que és encertat, però hi ha punt en que s'ha de dir prou, perquè si no, sembla que ens estiguin prenent el pèl. En fi, que el futbol el va posar el Barça i una vegada més, sigui en la competició que sigui, els blaugranes van tornar a assaltar al Bernabéu davant un públic madridista que se li acaben les excuses per negar l'evidència. 1-2 amb gols de dos defenses que marquen ben poc. Alexis i Iniesta van ser els millors del partit. El bon fitxatge xilè va fer molta feina i el mestre manxec va fer delícies de les seves, com ens té habituats. Pinto encara va salvar el mobles. Vaja, que la historia interminable segueix, el Bernabéu ja no se'n recorda de l´'última victòria blanca a Chamartín contra el Barça.

La eliminatòria queda bastant encarada pel Barça però no tancada. Crec que el resultat d'aquesta eliminatòria afectarà al desenvolupament de la lliga. Mentre el perdedor, presumiblement el Madrid, s'excusarà dient que es podran centrar en els dos grans objectius, lliga i Champions, el guanyador tindrà el premi d'arribar més enllà a la Copa, tot i que comporti més partits en el calendari i, per tant, més cansament físic. La dosi d'optimisme que aporta aquesta eliminatòria poden canviar les coses a la lliga. Els 5 punts es farien menys farragosos de superar i el Madrid podria tenir la moral ensopida a causa de la nova eliminació davant l'equip de sempre. Per tant, s'haurà de veure el què passa, tot i que com va dir ahir un periodista anglès a Mourinho "potser guanyaran la lliga, però ho faran sense batre al Barça". És aquesta l'espineta clavada del madridisme. Mourinho encara no ha entès que el van fitxar per derrotar al Barça de Guardiola i fins que això no passi, els "merengues" no se'ls hi passarà el trauma.

Vídeo del partit

Resum esportiu del 2011

S'acaba l'any i toca fer balanç del què hem viscut durant aquests 365 anys. Anem a repassar el què ha donat de sí el 2011 en l'àmbit esportiu.

Una vegada més, l'any té un protagonista evident, el Barça de Pep Guardiola. Han passat 3 anys des que el de Santpedor va seure a la banqueta del club blaugrana i la primera temporada existosa ha donat a peu a una sèrie de temporades estel·lars en què aquest equip no ha parat de guanyar campionats i trofeus. Aquest any ha tingut un dur rival a batre, el Reial Madrid de Jose Mourinho. Una lliga impecable amb pocs errors, liderada per una exhibició contra l'etern rival golejant-lo per 5-0, va dur al Barça la tercera lliga consecutiva de l'era Guardiola. La competició de la regularitat i la persistència se l'adjudicava un Barça que havia fet front a situacions desfavorables. Acusacions de tot tipus de la caverna madridista (dopatge, arbitratges, etc) que no van poder tombar a l'equip de Pep. El gestor del vestidor va saber motivar una temporada més als seus jugadors, aïllant-los del soroll extern. Però la cirereta del pastís es va aconseguir el 28 de maig, a l'històric estadi de Wembley, on el Barça va derrotar sense cap dificultat al Manchester United de Ferguson que es rendia davant l'evidència una vegada més. El conjunt blaugrana es consagrava de nou com a campió d'Europa després d'una dura semifinal contra el Reial Madrid. Sobre el terreny de joc cap problema, perquè el Barça va mostrar la seva superioritat tan al Bernabéu com al Camp Nou. Però a la sala de premsa és on va haver més repartiment de bufatades verbals. Mourinho contra Guardiola i viceversa, el portuguès obria foc amb acusacions lamentables i l'altre no podia resistir-se a la temptació de constestar-li. Un espectacle lleig, però que no podia negar la realitat, el Barça havia tornat a superar al Madrid per segona vegada, primer a la lliga, ara a la Champions. Però no tot podia ser perfecte, un nou retrobament en la final de la Copa del Rei a Mestalla, depararia un final tràgic pels blaugranes que van sucumbir a la pròrroga amb gol de l'enemic Cristiano Ronaldo. Gairebé tot brillant excepte una relliscada, brillant.

Després d'el descans estiuenc amb la Copa América pel mig i el ferregós fitxatge de Cesc Fàbregas com a jugador del Barça , el mes d'agost ja esperava amb un parell de clàssics, que novament s'enduria el Barça, tot i que amb una igualtat extrema entre dos equips. La impotència portava a l'entrenador blanc, Jose Mourinho, a agredir absurdament al segon entrenador del Barça, Tito Vilanova, ficant-li el dit a l'ull. Tot plegat, un escàndol que volia dissimular una nova victòria del millor equip del món contra l'enemic etern. Barça i Madrid, Mozart i Salieri.

La Supercopa d'Europa contra el Porto i el Mundial de Clubs contra el Santos va ser dos tràmits més per aquest equip, que suma fins a 5 títols en un any.

El líder que ha fet possible tot això sobre el terreny de joc també té nom i cognom, Leo Messi. L'astre argentí ha enlluernat el món de futbol amb una sèrie de repartoris en varis estadis del continent, sota l'atenta mirada dels aficionats. Un mestre de la pilota que no té defensa que l'aturi i només té entre cella i cella batre rècords. Un gran jugador cobert i assistit pels treballadors reals d'aquest equip, Xavi i Iniesta al mig del camp, que li subminitren pilotes a Messi. L'altre gran sorpresa ha estat Mascherano, que ha complert les funcions que se li han requerit sense problemes davant una decaiguda del capità Puyol. Valdés i Busquets segueixen molt bé. L'única pega, Villa que ha realitzat una temporada regular, criticat pels aficionats. La lesió encara pitjor notícia. Per acabar, l'aparició d'un jove amb futur, Isaac Cuenca, extrem que promet.

En el món del futbol ningú li ha pogut fer ombra al Barça. Manchester United guanyava la Premier League però a Europa es rendia al Barça. Ara té un bon oponent a Anglaterra, el Manchester City. Cap dels dos equips jugarà els vuitens de la Champions d'enguany. A Alemanya, nova rotació de campió, sorprenentment el Borussia Dortmund. A França s'obre una nova escletxa a l'èxit, el PSG fitxava a Pastore i prometen. A Portugal, el Porto de Villas-Boas guanyava el triplet (Lliga, Copa i UEFA). A Itàlia, el clàssic AC Milà liderat pel conegut Ibrahimovic guanyava l'Scudetto. L'Inter fracassava. A Segona Divisió espanyola, el Barça B de Luis Enrique feia una temporada brillant tot i la joventut de la plantilla, mentrestant el Sabadell aconseguia l'ascens a la categoria de plata.

En bàsquet, el Barça ha reinat en Lliga i Copa, una nova exhibició de l'equip de Pascual amb un Navarro esplèndid. L'Eurolliga va ser l'únic error d'aquest equip, que no va arribar a disputar la Final Four que es jugava a casa (Palau Sant Jordi de Barcelona), en detriment del Reial Madrid. A l'NBA, el Dallas Mavericks de Nowitzki donaven la sorpresa guanyant el campionat davant de l'equipàs Miami Heat, o davant un fluix Lakers de Pau Gasol.

En handbol, el Barça ha tornat a l'elit guanyant de nou la copa d'Europa a Colònia. Sense Barrufet, no hi ha hagut cap problema per tornar a triomfar. La lliga també, amb duel aferrissat amb el Ciudad Real, posteriorment anomenat Atlético de Madrid. En futbol sala, el Barça ha estrenat el seu palmarès amb Copa de la lliga, Copa d'Espanya i lliga. Un triplet molt il·lusionant per la culerada, bona feina de l'equip de Marc Carmona. L'hoquei patins ha estat el pitjor, que provocat un canvi de tècnic.

En motor, Sebastian Vettel i els monoplaces imparables de Red Bull han tornat a imposar-se clarament en el mundial de Fórmula 1, batent tots els rècords. Mentre Ferrari i McLaren s'ho miraven impotents, el mundial tenia un amo inapel·lable. Alonso no podia fer res per impedir-ho. Almenys, la bona noticia l'aportava Alguersuari, que amb un Toro Rosso sumava punts de forma meritòria. En el món de les motos, Stoner ha guanyat el mundial de Moto GP, sense Lorenzo, ni Pedrosa ni Rossi  que li hagin plantat cara. Moto 2 ha estat per Bradl, tot i que Marc Márquez li ha posat les coses difícils. A 125, per fi el valencià Nico Terol ha pogut guanyar la categoria de bronze i així poder ascendir de nivell. La pitjor notícia, la mort acidental de l'italià Marco Simoncelli. Fins i tot en el mundial de Superbikes, el català Carles Checa a sumat un campionat. Evidentment, el món del trial també té victòries catalanes, entre Toni Bou, Adam Raga i Laia Sanz s'han repartits els èxits.

En tennis, Djokovic s'ha consolidat com a millor del món, fent una temporada brillant guanyant un munt de partits i Grand Slams. Nadal ha anat de cap a caiguda i ha fet ben poca cosa. A la Copa Davis, Espanya encapçalada per Albert Costa ha guanyat el torneig derrotant a Argentina. Per acabar, en ciclisme, el veterà australià Cadel Evans va guanyar el Tour de França imposant-se clarament a un Contador poc competitiu.

Això és un curt repàs esportiu del què ha passat aquest any. Novament, l'any té un nom, el Barça de Pep Guardiola. Esperem que el 2012 sigui ple d'èxits.